Els Jocs del 1920 van convertir-se en els Jocs de la Victòria a causa de l’absència dels vençuts en la Primera Guerra Mundial Els Jocs del 1924 havien de ser els Jocs de la Pau pel reintegrament a la família olímpica de tots aquests països, però no va ser així.

Coubertin havia lligat les seus del Jocs que s’havien de disputar després de la represa del 1920 a Anvers, però li calia l’aprovació del comitè executiu. El baró feia i desfeia en el COI, però la creixent oposició de moltes federacions internacionals el va portar a fer la seva darrera gran jugada, que ell mateix va qualificar de “cop d’estat meravellós”. El 17 de març del 1921 va enviar als seus col·legues i als diaris una carta en la qual anunciava que dimitiria després dels Jocs del 1924, que encara no tenien seu oficial. A més, demanava que en la propera reunió, els Jocs del 1924 fossin concedits a París i els del 1928 a Amsterdam. A les seves memòries, Coubertin va escriure que “era moralment impossible refusar el que jo demanava”. I no ho van refusar. El 2 de juny del 1921, en la primera jornada del congrés que es va fer a Lausana, el COI, 14 vots a favor i 4 en contra, atorgava els Jocs del 1924 a París i els del 1928 a Amsterdam. Una de les ciutats damnificades pel cop d’Estat de Coubertin va ser Barcelona, que preparava una candidatura per als Jocs del 1924. En la sessió de Lausana van reaparèixer els membres d’Hongria, Bulgària i Turquia que havien desaparegut de la llista el 1919; un dels austríacs havia dimitit i l’altra, que va viure fins el 1949, continuava sense aparèixer en les llistes.

L’estiu del 1922, Coubertin va reprendre els contactes amb Alemanya i el desembre del mateix anys, en una carta que va enviar a Edstroem li deia que els alemanys havien de ser a París i que els suecs li havien de donar suport: “Vull uns Jocs internacionals. No permetré que Alemanya sigui exclosa un cop més”. Això va fer que a Suècia s’estengués el rumor que el COI volia obrir els Jocs de París del 1924 a tots els països, Alemanya inclosa. El comitè olímpic francès va elaborar una llista de 54 països susceptibles de ser convidats entre els quals hi havia Alemanya, Àustria, Hongria, Bulgària i l’ URSS. El govern francès no ho va acceptar i va fer modificar la llista de convidats. Aquest segon boicot va provocar a Alemanya una campanya contra l’olimpisme i contra França que va fer que es plantegés la idea de fer una contraolimpíada en la qual es comptaria amb el suport dels països escandinaus. Alemanya va intentar convèncer a altres països per a que non anessin a París, en el que van qualificar com a “festa esportiva de l’Entente”. Aparentment, el comitè organitzador de París havia convidat Alemanya amb la condició que aquesta prometés abans, en secret, que rebutjaria la invitació. Finalment, per a París-1924 es va aplicar la mateixa solució que per a Anvers-1920. Tal i com diu Coubertin a les seves memòries, l’enviament de les invitacions era cosa de les autoritats del país organitzador dels Jocs.

Alemanya però, no era l’únic maldecap. El triomf de la revolució soviètica a Rússia havia portat molta gent a l’exili i el 1923 el COI va rebre una petició d’un grup de russos exiliats que volien participar als Jocs. La resposta va ser que com que a la Unió Soviètica no hi havia constituït cap comitè, cap esportista rus no podria competir a París. Ni russos de l’interior ni de l’exterior. Una resposta semblant van rebre un grup d’armenis que havien fugit del genocidi de Turquia.

El 28 de maig del 1925, Pierre Fredy, baró de Coubertin, va complir la promesa feta i va deixar la presidència del COI. El seu substitut va ser el comte belga Henry de Baillet-Latour. Els candidats que van rebre vots van ser dos comtes, dos barons i un marqués. El juliol del 1925 l’exercit francès va evacuar el Ruhr i mesos després el pacte de Locarno va certificar la pau. El 8 d’agost del 1926 Alemanya va ser admesa en la Societat de Nacions. El retorn dels alemanys als Jocs es consumaria el 1928, a Saint Moritz a l’hivern i a Amsterdam a l’estiu.