Els Jocs de Hitler

Les victòries de Jesse Owens van marcar uns Jocs on es va veure com mai el colossalisme i el gegantisme que podien arribar a assolir

Acabats els Jocs, Hitler va dir que havien estat els últims i que en el futur, els nazis organitzarien a Nuremberg la manifestació esportiva més gran del món

L’arribada de la torxa olímpica a Berlín. COI.

Jordi Camps - BARCELONA

Dels Jocs de Berlín, el que tothom sap és que va ser el lloc on va triomfar un dels grans mites olímpics, Jesse Owens, que va guanyar quatre medalles d’or. Owens va ser un dels grans protagonistes de la pel·lícula dels Jocs de Berlín, Olimpia, que va fer Leni Riefensthal, amiga personal de Hitler. Aquest protagonisme d’un atleta de raça negre va provocar les queixes del ministre de propaganda del Reich, Joseph Goebbels, que volia tallar la pel·lícula, L’amistat entre Riefensthal i Hitler ho va impedir.

Sobre Owens també s’explica una història que no és certa, la que Hitler no li va voler donar la ma. El primer dia de competicions d’atletisme a l’estadi, el 2 d’agost, es van disputar quatre finals. En pes masculí i en javelina femenina van guanyar dos alemanys, en els 10.000 m un finlandès i en el salt d’alçada un nord-americà. Hitler va fer pujar a la llotja els campions de les tres primeres finals, però quan va acabar la última, el salt d’alçada, en la qual els afroamericans Cornelius Johnson i David Albritten van ser primer i segon, ja havia marxat. L’endemà l president del COI va dir a Hitler que les felicitacions públiques als campions havien de ser per a tots o per a ningú i Hitler va deixar de felicitar davant tothom els campions. El 3 d’agost, Jesse Owens va guanyar els 100 m i igual que l’altra campió de la jornada, l’alemany Karl Hein, que va guanyar el martell, ja no va ser rebut públicament per Hitler. Si algú va ser discriminat per part de Hitler va ser Cornelius Johnson, no Jesse Owens.

De retorn als Estats Units, Owebs va declarar al New York Times que “no hi va haver cap discriminació, però la història de la descortesia és massa bona per ser sacrificada sobre l’altar de la veritat”. El 1975, Owens va rebre de mans del llavors president dels Estats Units, Gerald Ford, la medalla de la llibertat la més alta distinció civil dels Estats Units. En el seu discurs, Ford va dir: “Jesse Owens va aconseguir el que cap home d’Estat, cap periodista, cap general no hauria pogut fer: va forçar Hitler a sortir de l’Estadi”. Aquest va ser un reconeixement tardà als mèrits de Jesse Owens, ja que en el seu moment no va rebre cap mena de distinció especial per part del llavors president Franklin D. Roosevelt. De fet, els grans diaris del sud dels Estats Units amb prou feines van fer esment de les gestes d’Owens a Berlín.

Antisemitisme a l’equip americà

Jesse Owens va guanyar una quarta medalla d’or en el relleu 4x100 gràcies a l’antisemitisme de l’època. Owens no havia de córrer el relleu curt en els Jocs de Berlín. Ho havien de fer quatre velocistes blancs -Sam Stoller, Marty Glickman, Foy Draper i Frank Wykoff- en raó de les normes que s’havien establert durant les proves de selecció: els tres primers correrien la prova individual i els quatre següents, el relleu. Aquesta decisió ja va provocar polèmica entre els velocistes negres -Owens i Metcalfe- que eren millors, tal i com havia quedat clar en la cursa de selecció. Un cop a Berlín es van canviar les regles i es va alterar la composició de l’equip. Stoller i Glickman, que eren jueus -els únics de l’equip d’atletisme dels Estats Units- havien estat sisè i setè en les proves de selecció i van ser apartats de l’equip en benefici d’Owens i Ralph Metcalfe. L’entrenador de l’equip americà, Dean Cromwell, va justificar aquest canvi pel temor que els causava el potencial dels alemanys i holandesos. Cromwell era entrenador de la Universitat del Sud de Califòrnia i tenia una teoria pròpia sobre el perquè del domini dels atletes negres sobre els blancs: “Ells destaquen perquè estan més aprop dels primitius que els homes blancs. No fa tant de temps, saltar i córrer representava una qüestió de vida o mort per als negres, constantment amenaçats en el cor de la selva”. Cromwell era membre de l’America First Commitee, una organització que mostrava obertament la seva simpatia pels nazis. En els 4x400 m, Archie Williams i James LuValle, or i bronze en la final dels 400 m, van demanar el mateix tracte que Owens i Metcalfe. No els van fer cas i la Gran Bretanya va guanyar l’or en els 4x400 m.

Torxes i armament

Van ser uns Jocs majestuosos, on es va veure com mai el colossalisme i el gegantisme que podien arribar a assolir. Hi van participar 4.066 esportistes en representació de 49 comitès olímpics nacionals. L’equip alemany, que quatre anys abans a Los Angeles havia guanyat tres medalles d’or en va aconseguir 33. A Berlín es va instaurar l’encesa de la flama a Olímpia i el seu viatge fins a la seu dels Jocs mitjançant relleus. Tot el cerimonial que va muntar Carl Diem va ser molt valorat pel COI, que el va integrar en la estructura dels Jocs a partir de llavors. Les torxes les va fer l’empresa de la família Krupp, la mateixa que va fabricar l’armament amb què els nazis van sotmetre Europa poc més de tres anys més tard.

Tot just acabar els Jocs, Hitler va manifestar: “A Berlín s’ha fet l’última olimpíada internacional a la qual Alemanya ha participat. En el futur, serà aquí, a Nuremberg, on nosaltres organitzarem la manifestació esportiva més gran del món”. Deu dies després del final dels Jocs, Hitler feia passar d’un a dos anys la durada del servei militar a Alemanya. Això va suposar un milió d’homes més per a la Wermacht. Durant els Jocs, els nazis van tenir molta cura en amagar les seves veritables intencions. El 3 d’agost Goebbels va ordenar que s’havia d’anar molt en compte de no ofendre els atletes negres i va arribar a renyar als redactors del diari Der Amgriff pels seus comentaris. Un alt càrrec del règim va reconèixer que hi havia una mena de suspensió temporal d’una part del nucli de la ideologia nacional-socialista. És clar que davant les victòries dels atletes afro-americans a l’estadi i dels japonesos a la piscina, proclamar la superioritat de la raça ària quedava fora de lloc. A Barcelona, candidata derrotada en l’elecció del 1931, l’aixecament militar de Franco que va iniciar la Guerra Civil espanyola va impedir la disputa de l’Olimpíada Popular. El periodista francès Jacques Goddet, llavors redactor en cap de L’Auto -antecessor de L’Equipe- va escriure l’endemà de la cloenda dels Jocs un article titulat “Els Jocs desfigurats”, en el qual deia: “Triomf popular, triomf muscular, els Jocs de Berlín semblen haver servit meravellosament la causa de l’esport. Per desgràcia! Mai l’esport no havia estat tant profundament desfigurat. S’han servit de l’esport. No l’han servit. L’ideal del senyor Coubertin s’ha esvaït. De la idea olímpica només en queda la competició, apassionant d’altra banda”.

La relació de Hitler amb el COI no es va acabar amb el final dels Jocs. Coubertin es va gastar quasi tota la seva fortuna en el seu somni olímpic i en els darrers anys de la seva vida el llavors president del COI, Baillet-Latour, va fer una crida a recollir diners per al baró. Entre el març del 1936 i el final del 1937 es van recollir més de 50.000 francs suïssos, dels quals 6.000 van ser una donació d’Adolf Hitler. El maig del 1937, Coubertin va enviar una carta al govern alemany en la qual suggeria la creació d’un petit institut per recordar els Jocs de Berlín. Coubertin volia aplegar en un mateix lloc tota la seva producció sobre l’olimpisme modern. El desig es va complir tot i que ell no ho va arribar a veure. Pierre Fredy, baró de Coubertin, va morir el 2 de setembre del 1937. L’1 d’abril del 1938 un decret del ministeri de l’interior del Reich va crear l’Institut Olímpic Internacional amb seu a Berlín i sota la direcció de Carl Diem.