El trencament

Abans de la revolució de Mao Zedong, la Xina havia tingut una presència discreta en els Jocs Olímpics. Es va estrenar el 1932, a Los Ángeles, amb un atleta; el 1936, a Berlín, hi van anar 69 esportistes, i el 1948, a Londres, 33; sense cap resultat destacat. El 1910 es va crear la Federació Atlètica Amateur de la Xina sota l’impuls de Chang Po-Ling, Shen Shih-Liang i Wang Chenting. El 1922, aquest organisme es convertia en l’interlocutor del Comitè Olímpic Internacional (COI) a la Xina i Wang Chenting esdevenia el primer membre xinès del COI. La guerra civil que va acabar el 1949 amb la fundació de la República Popular de la Xina i la retirada dels partidaris de Xiang Kai-sheck a Taiwan, també va trencar l’esport. La majoria dels membres del comitè xinès, 19 de 25, entre ells Wang Chenting, van marxar a Taiwan i el nou govern va crear un nou organisme, al qual va anomenar Federació Atlètica de Tota la Xina. Des d’aquell moment, la lluita de la nova Xina per al seu reconeixement internacional va tenir en l’esport un dels seus elements principals. En plena guerra freda, la Xina, amb el suport del bloc soviètic, i Taiwan, amb els Estats Units d’aliats, van convertir el COI en un altre camp de batalla i el van potenciar com un important actor en les relacions internacionals.

La primera confrontació va ser el 1952. Els dos comitès van demanar participar en els Jocs d’Hèlsinki. El comitè amb seu a Taiwan estava reconegut pel COI; el que tenia la seu a Pequín, no. El COI va decidir que, sense perjudici de la decisió posterior que es pogués prendre, que els esportistes dels dos comitès poguessin participar en els esports en què les seves federacions estiguessin reconegudes internacionalment. Taiwan no ho va acceptar i es va retirar. La Xina hi va enviar una delegació de 40 membres. El 1954, en la 49a sessió que es va fer a Atenes del 12 al 15 de maig, el COI va reconèixer finalment el comitè olímpic de la República Popular de la Xina, convertint-se en la primera gran organització internacional que admetia la Xina comunista. La votació va ser molt ajustada, 23 a 21. Els dos comitès xinesos convivien ara dintre del COI, que va intentar que en els Jocs del 1956 hi participés un equip unificat, com ja havia aconseguit fer amb Alemanya. No va tenir èxit i al final, la Xina va boicotejar els Jocs de Melbourne per la presència de Taiwan, i dos anys més tard, el 25 d’agost del 1958, en ple “Salt endavant”, enmig d’una greu crisi pel bombardeig per part de la Xina d’unes petites illes de Taiwan, la Xina va enviar una carta al COI en la qual li comunicava la seva retirada del Moviment Olímpic. El president del Comitè Olímpic Xinès, Tung Shouyi, va acusar al llavors president del COI, Avery Brundage, de “violar deliberadament la carta olímpica amb l’objectiu de servir el projecte imperialista dels Estats Units de crear dues Xines”. La Xina també es va retirar de les federacions internacionals d’atletisme, bàsquet, futbol, lluita, halterofília, natació, tir i tennis.

La Xina ja no era en el COI però l’URSS, en el seus darrers temps com aliat dels xinesos, va pressionar al COI per evitar que Taiwan usés el nom de Comitè Olímpic Xinès. Les pressions van fer efecte i el 1959, el COI va comunicar a Taiwan que no podia fer servir el nom de Comitè Olímpic Xinès perquè no administrava l’esport a la Xina. Als Estats Units es va veure la decisió en clau de Guerra Freda i el mes de juny, el Congrés dels EUA va votar una resolució favorable a la reintegració del seu nom a Taiwan i a mantenir la Xina fora del COI. En la resolució també es deia que els Estats Units no participarien en els Jocs d’Hivern que s’havien de fer a Squaw Valley si Taiwan no ho podia fer. Per primera i única vegada, un país va amenaçar de boicotejar uns Jocs que s’havien de fer en el seu territori. Avery Brundage, va haver de declarar en un comitè del Senat que investigava la infiltració comunista en el Comitè Olímpic dels Estats Units. Al final, i malgrat les amenaces dels Estats Units, el comitè de Taiwan no va participar en els Jocs d’hivern del 1960: Taiwan no era membre de cap federació d’esports d’hivern.

Durant els anys seixanta la Xina es va anar allunyant de l’URSS. La Revolució Cultural va ser un desastre per a l’esport. La Xina està absolutament aïllada en tots els aspectes. En l’inici dels anys setanta, la Xina es va acostar a occident. L’esport va tenir-hi el seu lloc amb l’anomenada diplomàcia del ping pong -un equip dels Estats Units va visitar la Xina a l’abril del 1971-. A finals del 1970, el Canadà va reconèixer la Xina; al juliol del 1971, el secretari d’Estat de Richard Nixon, Henry Kissinger, va fer una visita secreta a Pequín. Com a lògica conseqüència de tot plegat, a l’octubre del 1971, un cop els Estats Units van aixecar el seu veto, la República Popular de la Xina va ser admesa a les Nacions Unides en el lloc de Taiwan. Abans de que s’acabés l’any, la Xina i el Japó van restablir relacions diplomàtiques. El 1972, Richard Nixon va visitar la Xina.

Petició de retorn

El nou president del COI des del 1972, Lord Killanin, es va agafar el retorn de la Xina com un assumpte personal. Des del 1973 la Xina havia anat demanant el reingrés en les federacions internacionals que havia abandonat 25 anys abans, ja que li calia estar dintre d’un mínim de cinc federacions d’esports olímpics per poder demanar el reconeixement del seu comitè olímpic. El 9 d’abril del 1975 la Xina va presentar una petició de readmissió en la qual també demanava que es retirés el reconeixement al comitè de Taiwan. Les federacions xineses ja havien estat acceptades en 10 de les 27 federacions internacionals que en aquell moment eren reconegudes pel COI (bàsquet, esgrima, gimnàstica, halterofília, hoquei sobre gel, lluita, patinatge, piragüisme, rem i voleibol). Taiwan lluitava per la seva supervivència i al temps que intentava evitar que l’entrada de la Xina en una federació no signifiqués la seva expulsió, buscava nous reconeixements, La petició d’admissió del COI no va ser oficialment rebutjada, però es va deixar per després dels Jocs del 1976. La Xina volia ser als Jocs de Montreal i quan va veure que no hi podria ser, va intentar evitar que Taiwan hi pogués participar. El Canadà va ser un dels primers països que va reconèixer la Xina i el govern de Pequín li va recordar al de Canadà que la participació de Taiwan a Montreal podria provocar problemes en les seves relacions. El govern del Canadà va impedir l’entrada al país de la delegació de Taiwan i només l’amenaça de retirada dels Estats Units va fer afluixar la postura del govern de Pierre Trudeau, que finalment va acceptar que el comitè de Taiwan participés sota aquest nom: Taiwan i prou. Als Estats Units els va estar bé, però no a Taiwan, que es va retirar.

Tornada i boicot

Finalment, el 25 d’octubre del 1979, el comitè executiu del COI, en una reunió feta a Nagoia (Japó), va readmetre la República Popular de la Xina en el Moviment Olímpic sota el nom de Comitè Olímpic Xinès. Aquesta decisió va ser ratificada per l’assemblea, en una votació que es va fer per correu i que es va comunicar el 26 de novembre del 1979. Dels 89 membres del COI van votar-ne 81, amb un balanç de 62 vots a favor, 17 en contra i dos vots en blanc. El 23 de març del 1981 Taiwan es va donar per vençut i veient la irreversible entrada del seu gran enemic en el món olímpic va acceptar que el mal menor era la seva supervivència i va signar un acord amb el COI pel qual a patir d’aquell moment el seu nom seria Comitè Olímpic de Xina Taipei amb un emblema i un himne nous. La Xina va participar en els Jocs d’hivern del 1980 que es van fer a Lake Placid, als Estats Units, amb una delegació formada per 28 esportistes, però va fer costat als Estats Units en el boicot als Jocs de Moscou. El retorn als Jocs d’estiu seria a Los Angeles, el 1984.

Un cop reintegrada en les competicions olímpiques, el següent pas de la Xina era aconseguir la organització dels Jocs. Pels del 1992, que es van atorgar el 1986 i els del 1996, que es van concedir el 1990, no va ser-hi a temps i van posar els ulls en aconseguir els primers Jocs del segle XXI, els del 2000, que s’atorgarien l’any 1993. La Xina, convertida ja en una potència regional, estava llançada cap a aconseguir l’estatus de potència mundial, tant econòmica com políticament. Les grans potències mundials no s’estaven de fer tractes amb la Xina tot i el seu règim polític. La manca de respecte als drets de l’home que hi havia a la Xina era un problema que tothom trobava com superar quan convenia. Entre el 15 d’abril i el 4 de juny del 1989, la plaça de Tiananmen, a Pequín, va ser l’escenari d’un seguit de protestes contra el règim liderades per grups d’estudiants amb el suport d’intel·lectuals i treballadors. El desencadenant va ser la mort del líder reformista Hu Yaobang. El govern xinès va reprimir durament les manifestacions i concentracions. El 20 de maig va declarar la llei marcial i el 3 de juny va enviar els tancs per posar fi a les protestes. El balanç de morts va ser entre 400 i 800 segons la CIA i 2.600 segons fonts no identificades per la Creu Roja. De ferits, entre 7.000 i 10.000. Després de la violència es va desencadenar una gran repressió, amb un gran nombre de detencions, empresonaments i execucions.

Malgrat tot, la Xina va aconseguir l’organització dels Jocs Asiàtics del 1990. Aquella victòria -era la primera vegada que la Xina organitzava aquests Jocs- va significar molt per a la Xina, ja que aquella competició va ser un èxit esportiu i organitzatiu i va rellançar la seva candidatura olímpica. El llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch, que va assistir a aquella competició va encoratjar els dirigents xinesos a presentar una candidatura per als Jocs del 2000. El març del 1991, el govern xinès va anunciar que la seva capital volia els Jocs del 2000. Quan es va tancar el termini per a presentar les candidatures, hi havia vuit ciutats en la línia de sortida: Berlín, Brasília, Istanbul, Manchester, Milà, Pequín, Sydney i Taixkent.

Primer intent

El setembre del 1993, Pequín va arribar de favorita a la 101a sessió del COI que es va fer a Mònaco i on s’havien d’atorgar els Jocs del 2000. Només el record de la matança de la plaça de Tiananmen del 1989 enterbolia el futur olímpic del país més poblat de la terra. En una de les visites que Samaranch va fer a la Xina, li van arribar a dir: “Si no donen els Jocs a qualsevol dels altres aspirants, quants milions de persones ploraran? Vint, cinquanta? Però si no els donen a Pequín en ploraran 1.200 milions.” Diversos mitjans de països anglosaxons no es van estar de res contra Pequín, i es pensava que, com a reacció, els membres del COI triarien la capital xinesa. A la candidatura de Pequín també va haver-hi qui es va passar de frenada. Zhang Baifa director del comitè de candidatura i vicealcalde de Pequín, va dir a una cadena de televisió privada australiana que si no guanyaven la nominació, la Xina podria boicotejar els Jocs d’Atlanta del 1996. Zhang Baifa va ser ràpidament desautoritzat i el vicepresident del COI He Zhenliang es va afanyar a dir que ningú mai havia parlat de boicots. Al final, el 23 de setembre del 1993, la lluita entre les cinc candidates va quedar reduïda a una final entre Sydney i Pequín i la ciutat australiana va guanyar per dos vots (45 a 43). “Era massa complicat. Té moltes coses per arreglar i un gegant també pot tenir els peus de fang”, va dir un membre del COI.

La desfeta del 1993 va fer pensar que Pequín desistiria. El diari oficial China Daily va anunciar que ho tornarien a intentar, però els analistes pensaven que el govern xinès destinaria els seus recursos a buscar un lloc en el món a través d’altres vies. Pequín no va aspirar als Jocs del 2004, que es van atorgar a Atenes l’any 1997, però el 1998 va anunciar que es presentaria per ser la seu dels Jocs del 2008. El 24 de febrer del 2000, quan es va tancar el termini de presentació de candidatures per als Jocs d’estiu del 2008, Pequín era una de les deu ciutats inscrites. El 28 d’agost, Pequín estava entre les cinc finalistes i el 6 de febrer va rebre un cop de mà quasi definitiu: el COI va decidir que no tindria en compte els aspectes polítics en la valoració de les candidatures. En l’informe sobre Pequín es deia que a la Xina “hi ha un fort control del govern central sobre tots els sectors, que suposadament també s’estendria als Jocs Olímpics i activitats associades”. Samaranch, que va recollir el testimoni de Lord Killanin i va rebre la Xina amb els braços oberts en els Jocs del 1984, va propiciar així un impuls decisiu a la candidatura de Pequín. A Moscou, on el COI va triar la seu del 2008, Samaranch va dir adéu a la presidència del COI després de 21 anys i Pequín va aconseguir la nominació en la segona volta amb una majoria absoluta de 56 vots per 22 de Toronto, 18 de París i 9 d’Istanbul. Osaka havia quedat fora en la primera volta.

“Passa a molts països”

El COI va prendre aquell 13 de juliol del 2001 la seva decisió més arriscada des que el 1981 va donar els Jocs del 1988 a Seül, que llavors era la capital d’un país amb una dictadura militar. Justament l’exemple de l’evolució cap a la democràcia que va tenir Corea del Sud a partir d’aquella designació olímpica va ser un dels elements que el COI va utilitzar per defensar la seva decisió. A finals del mes de febrer del 2008, Joan Antoni Samaranch, president del COI en el moment de la concessió dels Jocs del 2008 a Pequín, va defensar en una entrevista al di ri Marca la decisió presa el juliol del 2001: “Arriscat va ser donar els Jocs de Moscou del 1980. El règim de la Xina era i és molt més obert que el que hi havia a la Unió Soviètica aquells anys. La Xina s’ha obert i ha canviat radicalment. Hi ha borsa, milionaris… Hi ha de tot”. Sobre els drets humans, Samaranch va dir: “Jo respecto el punt de vista de tothom. Però si parlem de drets humans i del que passa a la Xina, doncs passa a molts països”.