Fa més de vint anys, ser­vi­dor era un apre­nent –de fet ho con­ti­nuo sent– que tenia entre mans un repor­tatge sobre el grup de juga­dors de ten­nis de taula adap­tat que s'entre­nava a les ins­tal·laci­ons de la fede­ració cata­lana. Posat a pre­gun­tar per les par­ti­cu­la­ri­tats de la moda­li­tat, rumi­ava com refe­rir-me, per con­trast, al ten­nis de taula que juguen les per­so­nes sense dis­ca­pa­ci­tat. Com n'havia de dir? Nor­mal, com si jugar amb una dis­ca­pa­ci­tat no ho fos? Estàndard, com si hi hagués model cen­tral i alter­na­tiu? La dubi­ta­tiva recerca de la paraula justa es va aca­bar de cop quan l'inter­lo­cu­tor em va posar al cor­rent: “Nosal­tres som minusvàlids i dels altres en diem vàlids.” Aque­lla gole­jada del prag­ma­tisme ver­bal al llen­guatge política­ment cor­recte em torna a pri­mera línia de la memòria sem­pre que vol­tem uns Jocs Paralímpics. Perquè el mateix mis­satge sub­ja­cent en aque­lla expressió des­a­com­ple­xada –“No filem prim amb les parau­les i anem al gra”– és extra­po­la­ble a un altre dilema, el de la mirada que el món encara pro­jecta cap als espor­tis­tes paralímpics, vis­tos més com a per­so­nes que superen el seu han­di­cap que no pas com el que, més enllà d'això, real­ment són: com­pe­ti­dors que volen gua­nyar. Sense sor­tir del ten­nis de taula, el juga­dor Jordi Mora­les havia de ser guar­do­nat el 15 de juliol en l'acte que cada any orga­nitza la fede­ració cata­lana com a clo­enda de la tem­po­rada, però no hi va assis­tir. L'endemà començava l'última fase de pre­pa­ració per a la seva cin­quena cita paralímpica i, tot i que per a Rio fal­ta­ven encara gai­rebé dos mesos, no es va con­ce­dir ni unes hores lliu­res. Cap distància, doncs, amb l'abne­gada cura que Phelps, Bolt, Ledecky o Biles, Bel­monte o Cra­vi­otto, deu­rien tenir pels seus, de Jocs. Els Paralímpics arren­quen el 7 de setem­bre amb rebai­xes, però l'ambició i la fam de metall dels seus pro­ta­go­nis­tes en aquests onze dies de glòria van al mateix preu que en els setze dels “vàlids”.