El final de cicle de Xavi Pas­cual a la ban­queta del Barça no era un afer fàcil de ges­ti­o­nar, perquè ha estat un dels millors entre­na­dors del bàsquet blau­grana, però la seva sor­tida segu­ra­ment era necessària per reac­ti­var la secció. Amb la incor­po­ració d'Alferd Julbe a l'equip B i el júnior la tem­po­rada pas­sada ja es va començar a fer un pas per donar-hi un enfo­ca­ment. El tre­ball a la base ja es comença a notar, amb títols i pro­jecció, i aquests dies hem pogut veure juga­dors joves a l'equip de Gior­gios Bart­zokas ens els pri­mers par­tits de pre­tem­po­rada. Kurucs, Peno, Este­ban, Mazaira, Sena i d'altres tenen bones con­di­ci­ons. Dependrà d'ells i del nou tècnic del pri­mer equip, però l'ascen­sor sem­bla que està acti­vat. Pel que fa a Bart­zokas, no era dels can­di­dats de la por­tera a subs­ti­tuir Pas­cual, però té idees clares i trans­met bones sen­sa­ci­ons. Al Barça se li exi­gi­ran resul­tats. No sé si arri­ba­ran aquesta tem­po­rada. Però el plan­te­ja­ment de la secció que s'ha fet mereix el temps sufi­ci­ent per poder donar fruits.

La minis­tra de Finan­ces de Letònia der­rota l'actual cam­pi­ona del món d'escacs en l'olimpíada per equips que s'està cele­brant a Bakú, capi­tal de l'Azer­baid­jan. Dana Reiz­ni­ece-Ozola, a més de ser minis­tra, té qua­tre fills. I, com s'ha demos­trat, té capa­ci­tat per jugar a escacs a un altíssim nivell tot i tenir mol­tes ocu­pa­ci­ons, com va com­pro­var la xinesa Yifan Hou. És una història que explica l'espe­ci­a­lista en escacs Leontxo García al seu bloc i al diari El País. És molt reco­ma­na­ble seguir les seves cròniques. Per aca­bar, dei­xin-me ser opor­tu­nista per dir que no m'ima­gino cap minis­tre del govern de
Rajoy fent una pro­esa simi­lar a la de la minis­tra letona.

Ángel María Villar retira la seva can­di­da­tura a les elec­ci­ons per pre­si­dir la UEFA. No ha acon­se­guit tenir prou suports per tenir unes mínimes pos­si­bi­li­tats. La notícia s'ha de qua­li­fi­car d'excep­ci­o­nal­ment bona, és clar. El favo­rit és l'eslovè Alek­san­der Cefe­rin, que es pre­senta dient que s'han aca­bat “els vells mètodes” i que la get vol noves mane­res i noves idees. O sigui, rege­ne­ració. Una notícia i l'altra jun­tes per­me­ten tenir l'espe­rança que en els orga­nis­mes espor­tius hi pot haver vida intel·ligent i honesta. Tant de bo sigui així.

Però quan par­lem d'orga­nis­mes espor­tius segu­ra­ment no hi podem posar la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol, ja que Villar se cen­trarà a acon­se­guir la ree­lecció. I aquí sí que fun­ci­o­nen els vells mètodes. Fa 28 anys o més.

Quan les coses es fan bé, o molt bé, també s'ha de dir. L'ober­tura d'una ofi­cina del Barça a Nova York no només és una bona ini­ci­a­tiva. La pro­moció que el club ha sabut fer amb la inau­gu­ració i el reforçament del lli­gam amb Uni­cef s'ha d'aplau­dir. Encara que només fos per la il·lumi­nació blau i grana a l'Empire State Buil­ding. Això és saber apro­fi­tar l'avan­tatge com­pe­ti­tiu de ser més que un club.