Competir
La lliga és un campionat desigual, una competició de merda, vaja (ja em perdonaran el terme escatològic). Però és així i cal dir-ho més i de manera repetitiva per no oblidar-ho. Ho és per la diferència abismal que cobren uns equips, Barça i Madrid, i el que cobren la resta. De vegades, i com en qualsevol esport, hi ha sorpreses. Que un equip que acaba de pujar com l'Alavés es planti al Camp Nou i guanyi no deixa de ser una mera anècdota fora del guió, com el títol de lliga de l'Atlético de Madrid de fa dos anys. Des de fa temps no es compten lligues, sinó doblets o triplets. I aquesta situació no es deu al fet que el Madrid i el Barça tinguin els millors jugadors del món com Cristiano i Messi, sinó a l'estructura econòmica que s'ha imposat des de la Lliga de Futbol Professional. Una estructura per mantenir els privilegis dels dos grans i seguir alimentant l'aparador de la competició davant l'omnipresència de la Premier, més organitzada des de fa temps i amb un equilibri econòmic més just. Aquesta reflexió no és gratuïta i arriba en un moment en què l'Espanyol s'enfronta amb el Real Madrid. Un dels grans. L'any passat, tothom ho recorda, dos 6-0, un a Cornellà i un altre al Bernabéu. Parlem de futbol i no de tennis. Ara l'Espanyol està obligat a tornar a competir i de ben segur que no repetirà un calvari de dimensions tan vergonyoses com l'any anterior, però cal ser conscients que malgrat que té un equip amb més potencial a la motxilla jugarà amb un peu encadenat per la diferència pressupostària. Ara la lluita serà intentar trencar el guió i poder guanyar un partit contra pronòstic, o si més no empatar. Empresa difícil, ja que no s'ha aconseguit mai al nou estadi de Cornellà. Però si s'aconsegueix, serà el millor impuls per a l'autoestima de l'equip i, de retruc, un bon moment per silenciar les crítiques del veïns de les Corts. Ja saben la cançó aquella que l'Espanyol només s'esforça contra el Barça i totes aquelles gracietes que s'escoltaran els propers dies.