opinió
Esperit Wu Lei
No se sap ben bé per què hi ha futbolistes que arriben a un club i connecten amb la gent. No pels seus èxits esportius, sinó pel seu tarannà i bonhomia. En aquesta tipologia de persones trobaríem Wu Lei. El xinès va arribar com un producte de màrqueting sota els dictàmens de la propietat del club, Rastar Group. Els dubtes inicials van quedar aviats diluïts per l’esforç i la constància del davanter sobre la gespa. Un jugador aliè al posat d’estrella que té al seu país. Conscient del pes de la fama que arrossega a la seva terra, es va posar a treballar amb la dedicació d’un obrer metal·lúrgic. Una manera d’afrontar la seva rutina diària que no ha variat ni en els bons moments, amb Joan Francesc Ferrer Rubi a la banqueta ni en el moment més trist de la història contemporània de l’Espanyol: el descens a segona divisió. De fet, en aquells instants de dubtes i incerteses que devoraven l’entitat blanc-i-blava, Wu Lei va fer un pas endavant i va allargar el seu contracte fins al 2024 fent cas omís a ofertes estrangeres molt més suculentes que tenia sobre la taula. El seu lligam de foc amb l’entitat es va produir aquella tarda icònica del 18 de maig del 2019 amb la classificació per a l’Europa League. El futbolista va sortir per la porta gran del RCDE Stadium amb una munió de seguidors que el van aixecar cap al cel fins a deixar-lo en calçotets. “És el moment més gran de la meva carrera”, va recordar dies després.
El temps i els mesos següents encara han fet més gran el lligam emocional de Wu Lei amb l’Espanyol. I això que l’última temporada a segona va ser un element secundari per a Vicente Moreno. Ell mai s’ha queixat. Ha continuat treballant en silenci i amb disciplina. L’últim exemple de la seva dedicació va arribar en la darrera aturada de seleccions, quan va agafar un vol de matinada i, sense dormir, es va plantar al camp d’entrenament de la Ciutat Esportiva Dani Jarque. Per coses com aquestes, l’afició de l’Espanyol l’estima i, ben segur, si hi ha un futbolista que tots els seguidors desitgen que triomfi és ell. Un davanter vingut de l’orient i que ha dignificat, sense aixecar la veu, l’escut i la samarreta que porta. Sense escarafalls, només amb l’exemple diari. I és que les actituds, sempre, diuen més que les paraules. Esperit Wu Lei.