La primera jornada de la lliga de la temporada passada, l'Sporting de Gijón i el Madrid van empatar a zero a El Molinón. Al final del campionat, els asturians es van mantenir per un punt i als blancs els hauira fet falta aquella victòria per ser campions. Vol dir això que uns es van salvar i els altres van perdre la lliga aquell primer dia? Evidentment que no. Vol dir que la lectura en clau de desenllaç és tan patrimoni del darrer partit com del primer, que la lliga és llarga, però que cada repartiment de punts és irreversible. Un savi va dir que allò obvi no és el que més cal donar per descomptat, sinó el que més cal anar reiterant, perquè si deixéssim de fer-ho ja no seria obvi. El valor de la lliga i, per extensió, de cadascun dels seus 38 partits és una obvietat de bon recordar ara que bona part del barcelonisme treu importància a la derrota contra l'Alavés contrastant-la amb l'abassegadora golejada al Celtic. És real el 7-0, com ho és que durant uns quants mesos al Barça li faltaran tres punts en la classificació. Jerarquitzar entre lliga i Champions és una dèria molt més estesa que no pas la reflexió que la tria no pertany a la realitat. Triem entre demanar carn o peix, però no quin títol guanyem. Es lluita per tot i es guanya el que es guanya. La Champions és la competició més bonica de veure, de jugar i, sobretot, de guanyar, però compte a fer-ne la mesura de totes les coses, si no és que volem obtenir falsos amidaments. Un dels més desviats seria observar que la diferència d'orelludes entre el Barça i el Madrid no ha variat (de 6-0 a 11-5) en el global de l'últim quart de segle i, així, posar en dubte l'hegemonia que gairebé tot el futbol mundial reconeix el Barça en aquest mateix període. La cosa va al revés. El paper hegemònic blaugrana és indiscutible i el que caldria revisar és si no hem elevat la Champions a un altar excessiu que mai no hauria de ser sinònim de rebaixar la lliga, mirall encara de molta més veritat que no ens pensem