Els equips de futbol són un motiu d'orgull per a moltes persones. Fins i tot, els permet participar d'un ideal que els forneix de sentit existencial. En la nostra modernitat líquida (Zygmunt Bauman dixit) existeixen pocs sentiments tan consistents com el futbolístic. Mentre que molts canvien de residència, professió, ideologia, parella o orientació sexual, són pocs els que reneguen del seu equip de l'ànima. Com diria un autèntic bètic, “viva er Betis manque pierda”. El millor càntic que pot sentir-se a Anfield o a Celtic Park és You'll never walk alone, un himne que apel·la a l'esperança, la passió i la solidaritat. Aquests acèrrims supporters creen un ambient curull d'efusions fervents i il·lusionadores. No és casualitat que Old Trafford –temple del Manchester United– sigui conegut com el teatre dels somnis. Per a molts aficionats el triomf del seu equip és un moment exultant i embriagador. El futbol té el poder de focalitzar elevades dosis d'eufòria i èxtasi. Com va escriure Eduardo Galeano, els gols són l'orgasme del futbol. Mentre que les victòries glorioses poden deixar un record excels, les grans derrotes poden provocar una terrible desolació. N'és un exemple ben conegut el Maracanaço. És significatiu que tifoso i tifus derivin de typhos, un mot grec que significa ‘fum o vapor que obnubila la ment'. Abunden els seguidors enfebrats per la seva exaltació futbolera. Ho podem copsar llegint la novel·la de Nick Hornby, traduïda al castellà amb el títol Fiebre en las gradas. L'autor ens hi descriu la seva incondicional passió per l'Arsenal. Evidentment, els gunners encara jugaven al mític Highbury. Quan Maradona es va acomiadar del futbol va dir: “Agradezco a Dios que haya creado La Bombonera y que me haya hecho de Boca.” No són pocs els que sintonitzen amb el missatge de Bill Shankly: “Algunes persones creuen que el futbol és una qüestió de vida o mort, estic molt decebut amb aquesta actitud. Els puc assegurar que és molt més important que això.” Francesco Totti mai abandonarà el cor dels tifosi romanistes. El motiu és que l'incombustible capitano mai ha deixat de vestir la maglia giallorossa. Una rara avis enmig de tants mercenaris.