Resultadisme mental
la millor versió
i prioritzar
la victòria
Viure sense Leo Messi té implicacions positives i negatives. Entre les positives, comprovar que l'equip ara té més recursos per omplir el buit que deixa l'absència del millor jugador del planeta o veure com alguns jugadors s'expandeixen al camp, assumeixen més responsabilitat i creixen dins l'equip. Dissabte passat a El Molinón, no hi era Messi, però la resta del trident (Suárez i Neymar) va obrir la llauna i va marcar diferències amb tres dels cinc gols del Barça. Capítol a part mereix Neymar, que va absorbir la funció, la influència, el lideratge i fins i tot l'actitud pragmàtica de Messi, conduint l'equip a la golejada. El vam veure, com molts altres dies, rebent a dalt per desequilibrar o per definir el 0-5, a excel·lent assistència de Denis; però també el vam veure dividint en diagonal per habilitar Sergi Roberto al cantó oposat en la jugada del 0-2; el vam veure també baixant al mig del camp per distribuir, associar-se o generar joc; el vam veure, per exemple, començar la jugada del tercer gol des del cercle central amb una passada profunda i afilada (també a Sergi Roberto) i acabar-la en gol tres o quatre segons després dins l'àrea petita; i el vam veure anant sempre per feina, adornant-se poc, sense encallar-se amb les accions d'un tipus tan passat de voltes com Amorebieta i acabant el partit amb el detall de regalar la samarreta a un jove aficionat de l'Sporting discapacitat. També Arda Turan va obtenir un saldo positiu del seu protagonisme a la banda dreta, com a interior, assistint Luis Suárez en el primer gol i arribant a l'àrea per marcar el quart. L'altra cara de la moneda és en part molt òbvia, ja que Messi, el seu talent en el desequilibri, la seva lectura del joc, la seva contundència en els últims metres per marcar i assistir s'enyoren sempre per definició. Però també hi ha un cert resultadisme mental, que té molt de messidependència i de consciència que la millor versió ja no és possible. El que compta és guanyar els partits fins que Leo torni, encara que el futbol sigui mediocre, com a El Molinón.