Jugar més que entrenar-se

És el perill de diri­gir un equip gran i de jugar en un con­junt que com­pe­teix més que es pre­para. És la rea­li­tat del Barça, de Luis Enri­que i, és clar, dels fut­bo­lis­tes. Par­tit en dis­sabte o diu­menge i entre set­mana. Ara la lliga i la Cham­pi­ons i d'aquí a qua­tre dies, també la copa. Ses­si­ons de recu­pe­ració i des­cans, que són tan impor­tants com la feina al camp Tito Vila­nova de la ciu­tat espor­tiva Joan Gam­per. Tot­hom ho té assu­mit, així que la pre­pa­ració acom­pa­nya el calen­dari.

El cos tècnic tre­ba­lla el físic dels fut­bo­lis­tes i con­fia en les grans qua­li­tats tècni­ques de tots. En aquest període, tots els entre­na­dors han apor­tat mati­sos en funció de la seva mirada i, evi­dent­ment, dels juga­dors de qui han pogut dis­po­sar. Luis Enri­que té Messi, Ney­mar i Suárez i, pro­ba­ble­ment, fer-los fun­ci­o­nar junts ha estat la seva apor­tació més gran. Sense dubte, un èxit. Per a ell, per als fut­bo­lis­tes i per al club. Ell, i tots els altres, han dis­po­sat d'una base tàctica molt con­so­li­dada amb una idea que ja fa 28 anys que per­dura i que ha con­ver­tit el Barça en el refe­rent mun­dial del sec­tor. Una bona part dels fut­bo­lis­tes pen­sen, es mouen i juguen sota el mateix con­cepte fut­bolístic, la qual cosa faci­lita la feina de l'entre­na­dor per tro­bar l'ordre de l'equip.

Però, i si dei­xem el 4-3-3 i volem jugar amb un 4-4-2 amb el mig camp amb rombe? I si, de cop, posem un mitja punta i dos davan­ters cen­tre tan­cats? I si eli­mi­nem les referències habi­tu­als de les ban­des? Doncs per­fecte, però el sen­tit comú diu que qual­se­vol canvi cal tre­ba­llar-lo. Quan? El sen­tit comú diu que en els entre­na­ments. Però no hem que­dat que no en tenim? Doncs això. La posada en escena del Barça con­tra el Borus­sia de Mönchen­glad­bach en el par­tit de la Cham­pi­ons va ser impro­vi­sada, i tot i que la capa­ci­tat dels fut­bo­lis­tes és extra­or­dinària, no és sufi­ci­ent per cap­gi­rar, de cop, totes les dinàmiques i acon­se­guir els millors resul­tats. La gran­desa del Barça ha estat cui­dar aquest mera­vellós patri­moni que té, aquesta meto­do­lo­gia que cap xeic ni cap mili­o­nari pot com­prar ni amb tots els diners del món.

Així que pro­var està bé, can­viar neteja i evo­lu­ci­o­nar millora, però abans de fer-ho cal pen­sar-s'ho bé, tre­ba­llar-ho molt i, final­ment, exe­cu­tar-ho com cal. La imatge del Barça no va ser bona. Alba, Masc­he­rano, Ser­gio, Ini­esta, Raki­tic, Ney­mar, Suárez, des­co­ne­guts. I per Alcácer, un drama. En 53 minuts, va tocar vuit vega­des la pilota!, i mai va poder com­bi­nar amb Suárez. Ni amb Ney­mar. Ni amb Ini­esta. Per a ell, serà un par­tit difícil d'obli­dar.

Em per­do­na­reu, però ja conei­xeu les meves ver­go­nyes. I com ja anem tenint una edat i hem vist els èxits i els fra­cas­sos del Barça i, sobre­tot, hem ana­lit­zat els perquès, el meu seny –que pot­ser està espat­llat– em porta a creure més que mai que el bon camí es troba radi­ca­lit­zant els prin­ci­pis (i evo­lu­ci­o­nant-los) al pri­mer equip i, sobre­tot, al fut­bol de base. Els altres camins ja ens els sabem, ja els hem vis­cut. Cal recor­dar els resul­tats? Fem un cop d'ull a la història? No, oi?