Seria l'errada més gran donar notorietat a qui és un ningú. Entenc l'ànim dels qui tenen la idea d'expulsar del club un delator, una poma podrida, un acuseta, com es diu d'aquell que denuncia qui mana una acció que l'amo pot considerar il·legal; en el nostre cas, el concepte és el poder a Madrid. I més, després d'aquest cap de setmana. Des de sempre, hom sap que no hi ha més gran rebuig que actuar a la catalana; això és, fer del delator, de qui denuncia –sigui el seu propi club, un amic, un familiar o un país–, un ésser invisible, com si fos transparent, com si no existís. Un no-res.

Mai no he cregut, com els compromissaris que avalen aquesta proposta d'expulsió del club com a persona non grata, que la denúncia presentada pel soci invisible, el ningú, fos una actuació d'honestedat i rigor per com s'havia fet el fitxatge de Neymar. Quan un sap llegir i escriure –i més en una professió tan exigent com la de farmacèutic, en què se n'ha de saber molt i molt–, coneix que posar-se en mans de Manos Limpias a Madrid per fer la denúncia vol dir, en el cas de la delació que ens ocupa, actuar amb mala intenció, amb mala fe; actuar com una mala bèstia. Manos Limpias és un sindicat d'extrema dreta que té uns interessos foscos, com ara tot el que no és del comú igualitari de la gent, com prou bé sap fins i tot la judicatura espanyola –investigant suposades pressions i xantatges–, sigui en el cas de la infanta, que ignorava els negocis d'èxit milionari del seu marit, sigui en voler tallar com sigui la voluntat democràtica del poble català.

El millor és deixar que les mirades no el vegin, que si va a l'estadi senti el buit de la gent. Dels qui treballem, estimem, sembrem, tenim amics, coneguts i saludats, i, tots junts, en totes les varietats possibles, animem el club que estimem. Per als delators, els acusetes o els traïdors, la indiferència més profunda. A la catalana.