El 15 de desem­bre del 1995, el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea va dic­tar una sentència que va can­viar radi­cal­ment la com­po­sició de les plan­ti­lles dels clubs de fut­bol euro­peus i la relació dels afi­ci­o­nats amb els seus equips. La cort de Luxem­burg va accep­tar la demanda pre­sen­tada pel juga­dor belga Jean-Marc Bos­man i va dic­ta­mi­nar que la limi­tació del nom­bre de juga­dors comu­ni­ta­ris en les lli­gues del Vell Con­ti­nent era il·legal. Aquesta sentència va rebre el nom, popu­lar­ment, de llei Bos­man.

Arran d'aquest canvi en la legis­lació labo­ral euro­pea i de l'arri­bada de nous recur­sos pro­ce­dents de la tele­visió a les arques del clubs, l'estiu del 1996 es van con­trac­tar mul­ti­tud de fut­bo­lis­tes d'altres països, prin­ci­pal­ment comu­ni­ta­ris. Vázquez Mon­talbán va bate­jar aquell cam­pi­o­nat com “la lliga de la legió estran­gera”. Es va ini­ciar així una tendència que, vint anys després, encara és vigent amb alguns mati­sos.

Fent palesa la seva habi­li­tat per encer­tar en els diagnòstics soci­als, Mon­talbán va qua­li­fi­car aquest “mira­cle econòmic” de “conte de la lle­tera” i va adver­tir que l'aug­ment dels ingres­sos es podia aca­bar con­ver­tint en un “boo­me­rang capaç d'enfon­sar les soci­e­tats anònimes més endeu­ta­des”. Així va suc­ceir uns anys més tard amb el des­cens de cate­go­ria d'alguns equips com el Depor­tivo i el Racing de San­tan­der o, fins i tot, la des­a­pa­rició d'altres com el Logroñés i el Sala­manca. També va expo­sar el nou con­flicte d'interes­sos que es pro­dui­ria entre uns clubs plens de juga­dors inter­na­ci­o­nals i les res­pec­ti­ves selec­ci­ons. Mal­grat el con­tra­sen­tit que supo­sava que les “fede­ra­ci­ons naci­o­nals esti­guin en con­di­ci­ons de fer valer els drets i els sen­ti­ments patriòtics davant la suprema dic­ta­dura del mer­cat” i la pos­si­bi­li­tat que els fut­bo­lis­tes es negues­sin a par­ti­ci­par amb l'equip naci­o­nal per por de per­dre un gran con­tracte (“La liga de la legión extran­jera”,a La Estre­lla), els clubs s'han vist obli­gats a assu­mir les exigències de les selec­ci­ons i con­for­mar-se amb alguna modi­fi­cació pun­tual del calen­dari i unes com­pen­sa­ci­ons econòmiques gai­rebé tes­ti­mo­ni­als.

Més enllà dels aspec­tes econòmics i orga­nit­za­tius, la presència mas­siva de juga­dors estran­gers feia tron­to­llar el lli­gam emo­ci­o­nal dels afi­ci­o­nats amb el seu equip i qüesti­o­nava la funció dels clubs de fut­bol com a “reserva patriòtica en un món en què cada vegada tin­dran menys sen­tit les pàtries i les ban­de­res”. La reducció del nom­bre de fut­bo­lis­tes nadius podia des­vir­tuar el sim­bo­lisme dels clubs, de manera que el FC Bar­ce­lona podia dei­xar de ser l'“exèrcit simbòlic de la cata­la­ni­tat” o el Real Madrid “la reen­car­nació dels Terços de Flan­des”. Tan­ma­teix, Vázquez Mon­talbán afir­mava amb rotun­di­tat que això no supo­sa­ria un entre­banc per al públic a l'hora d'iden­ti­fi­car-se amb el seu equip, una situ­ació que ja s'havia donat en l'època de Kubala i Di Stéfano. Con­si­de­rava que el segui­dor, neces­si­tat de la militància quasi reli­gi­osa que li ofe­reix el fut­bol, cer­ca­ria algun tipus de relació de pro­xi­mi­tat amb els seus juga­dors (“Caso Bos­man: ser o no ser”, a El País).

No obs­tant això, l'estran­ge­rit­zació de les plan­ti­lles com­por­tarà que el suport del públic ja no depen­gui de la iden­ti­fi­cació ètnica sinó dels resul­tats espor­tius obtin­guts pel seu equip (“Ni se com­pra ni se vende el cariño ver­da­dero”, a El País Sema­nal). Per això, amb la seva lúcida iro­nia, Mon­talbán reco­ma­nava que, davant de la quan­ti­tat de direc­tius i afi­ci­o­nats dece­buts per l'escassa ren­di­bi­li­tat de la inversió rea­lit­zada, es cons­truïssin altres “entu­si­as­mes com­pen­sa­dors d'il·lusi­ons per­du­des” o bé s'ampliés “el nom­bre de poli­cies públics o pri­vats” (“Catástro­fes”, a El País).

L'escrip­tor bar­ce­loní atribuïa aquesta pre­va­lença del resul­tat per damunt de l'ori­gen dels juga­dors als temps post­mo­derns. En el fons, l'afi­ci­o­nat pre­fe­reix “pre­su­mir davant l'ene­mic, molt més que davant els amics, de la vàlua que té la plan­ti­lla” i ha tras­lla­dat la iden­ti­fi­cació patriòtica “de la naci­o­na­li­tat dels juga­dors als diners que els paga”, dei­xant la il·lusió èpica en mans d'una volu­ble capa­ci­tat d'auto­en­gany (“De l'afi­ci­o­nat del fut­bol”, a Avui).

A més, Vázquez Mon­talbán adver­tia que l'esquinçament del vin­cle emo­ci­o­nal dels segui­dors amb el seu equip pot posar fi a allò més posi­tiu del fut­bol, la seva funció social com a font d'iden­ti­tat, i, en canvi, reforçar allò més nega­tiu, la seva uti­lit­zació com a vàlvula d'esca­pa­ment de les frus­tra­ci­ons per­so­nals i col·lec­ti­ves. Un procés que tot i poder ser sua­vit­zat amb diners –és a dir, com­prant nous juga­dors– a llarg ter­mini pot aca­bar gene­rant un cert des­encís entre els afi­ci­o­nats que “mati la gallina dels ous d'or” (“Recu­erde el alma dor­mida”, a El País).