L’actual temporada del Barça de bàsquet està sent una de les pitjors que es recorden. Si bé la classificació en el darrer moment per a la copa va evitar una absència històrica, les 25 derrotes en 53 partits constitueixen un balanç impropi d’un equip de primer nivell. Pel camí ja han quedat els dos títols disputats fins ara. A Europa, tot i les tretze derrotes, el rendiment és prou correcte tenint en compte el pressupost de la secció, la igualtat entre els equips, les baixes per lesió i els partits que s’han escapat els darrers segons. En canvi, els deu partits perduts en la lliga estatal suposen la pitjor xifra des de la seva creació el 1983.

Tanmateix, aniríem errats si només ens fixéssim en la situació actual sense analitzar el context esportiu i econòmic dels darrers anys. Sovint els arbres dels resultats no ens deixen veure el bosc del club. Pel que fa als grans títols, el bàsquet blaugrana s’ha quedat en blanc quatre cops aquesta dècada. Només la gran inversió realitzada per Bartomeu a les acaballes del seu mandat –incorporant primer Mirotic, Higgins, Davis i Abrines i, posteriorment, Jasikevicius i Calathes– va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’equip sense aixecar, però, una Eurolliga que es resisteix des del 2010. La crisi provocada pels descens d’ingressos durant la pandèmia va afectar notablement el pressupost d’una secció molt deficitària. A més, la inclusió de la massa salarial del bàsquet dins el límit del cost de plantilla del fair play financer de la Lliga comportava que l’estalvi en els sous incidís en els diners disponibles per inscriure o fitxar jugadors pel primer equip de futbol. Dit d’una altra manera: per aconseguir inscriure o fitxar futbolistes calia reduir la despesa del bàsquet. La conseqüència ha estat una pèrdua de qualitat i quantitat que ha afeblit l’equip justament quan, tant a l’ACB com a l’Eurolliga, el nivell és més alt.

D’altra banda, el bàsquet no disposa d’una Masia a la qual recórrer en èpoques de vaques magres com succeeix amb el futbol. Un dèficit que no es deu a una manca de detecció de talent a les categories inferiors, sinó a l’atracció de l’NBA, la millor competició del món, que s’emporta aquests jugadors quan apunten maneres –que bé que ens hauria anat Jakucionis amb les lesions en la posició de base–. De segur que amb els germans Gasol, per exemple, alguna Eurolliga més tindríem al sarró. Un hàndicap que, per desgràcia, no té solució. En canvi, sí que hauríem de garantir la seva integració al club quan retornin al bàsquet europeu, una premissa que no s’ha acomplert en alguns casos.

Sense poden retenir els millors joves del planter al primer equip ni lluitar pel fitxatge dels jugadors més cobejats, costarà deixar enrere la travessa del desert iniciada fa dos anys amb la tisorada pressupostària. Així mateix, l’aposta pel talent espanyol a hores d’ara no sembla prou reeixida. Ara bé, tot i reconèixer les limitacions respecte a altres clubs de l’elit europea, no és normal que en les competicions estatals et superin conjunts amb menys recursos. Més enllà dels entrebancs físics, cal treballar millor l’equip des de la direcció tècnica perquè l’atac depengui menys de la inspiració individual i la defensa sigui més sòlida; invertir adequadament els diners disponibles des de la direcció esportiva tot evitant que algun dels jugadors més ben pagats gairebé no jugui; i mentalitzar la plantilla de la importància de les competicions nacionals. Tampoc estaria de més que els directius denunciessin davant l’Eurolliga el greuge comparatiu respecte als altres clubs de l’ACB propiciat per un calendari que programa molts més partits del Barça en divendres, fet que complica la recuperació i la preparació del partit del diumenge.