Mai en els últims anys l'inici de l'Eurolliga de bàsquet havia aixecat tanta expectació. No només s'aplica un canvi de format mai vist en una competició d'aquestes característiques –tots contra tots–, sinó que s'aposta per una fórmula per treure el màxim rendiment econòmic que pot oferir ara mateix el bàsquet professional a Europa. Els contractes publicitats signats així ho confirmen. La totpoderosa federació internacional (FIBA) no ha pogut fer front a una proposta en què els clubs tenen la paella pel mànec. Però l'atractiu no és només econòmic per als clubs (gairebé podem parlar de franquícies), sinó per als seus seguidors, que veuran una competició amb duels directes gairebé cada jornada entre equips campions d'Europa en la darrera dècada –CSKA, Real Madrid, Maccabi, Olympiacòs, FC Barcelona i Panathinaikòs– i històrics del bàsquet continental com l'EA7 Milà, l'Estrella Roja i el Zalgiris Kaunas. A la llista hi hem d'afegir ara el nou poder econòmic del bàsquet europeu, que ha virat cap a Turquia –quatre equips– i altres clubs que s'han guanyat a pols la seva presència en el campionat amb una gestió modèlica, començant pel Baskonia i acabant pel campió alemany, el Bamberg. El torneig és un laboratori excel·lent perquè els grans clubs de futbol valorin forjar la seva pròpia lliga de campions en un futur fora de la UEFA.