“Si no hi ha notícia, surto al carrer i mossego un gos”, deia Chuck Tatum, l'ambiciós periodista relegat a un modest diari local a El gran carnaval, que és un dels vuit mil de Billy Wilder i l'Everest de les pel·lícules sobre periodisme. Quan, mentre cobreix una competició de caça de serps en un poble perdut al desert, un home queda atrapat en una gruta, Tatum entén que es troba al lloc adequat en el moment oportú i maniobra per alentir el rescat i esprémer el drama. La pel·lícula, però, no acota la crítica al sensacionalisme; l'estén també al públic: mentre dura el rescat, elevat a notícia d'abast nacional, el poble es nega de curiosos que s'hi instal·len per seguir el serial des del lloc dels fets, mentre una indústria turística tan efímera com lucrativa floreix al seu entorn. L'atac a l'audiència no va quedar impune i la pel·lícula va estimbar-se. Parlem de 1951; ni és nou el periodisme escombraria ni tampoc aquest rebuig de la gent a mirar-se al mirall i assumir errors propis a més de burxar en els aliens, rebuig que es detecta igual a Pesadilla en la cocina, que amb el boom de moviments i partits polítics que només diuen al personal el que vol sentir, el que inclou, sempre, una exoneració. Un “tranquil, la culpa no és ni teva ni nostra, sinó d'aquell d'allà”. El rebuig que fa que cada cop que hom apunta la obvietat ontològica que en una crisi de deute, algun grau de responsabilitat deuen haver tingut també els endeutats, la rèplica, quasi automàtica, sigui acusar-lo de voler exonerar els bancs, sense entendre que una cosa no treu l'altra. És allò de Wilder, que assenyalava el públic sense estalviar ni un retret a la premsa.

Treu cap a l'última dosi de la campanya antiPiqué i l'anunci d'aquest que plegarà de la selecció. El 2018, això sí, de manera que es podrà seguir traient suc a l'afer, ara en format de compte enrere, el que permet dosificar el suspens, que ja se sap que agrada més que el futbol. Les lamentables pràctiques i la (i)responsabilitat del paridisme d'instigació han estat criticades en aquest racó amb persistència. I sobre el cas Piqué en particular, poca cosa puc afegir al que ja exposava Mònica Planas dimarts en un imperdible article a Mundo Deportivo en què recordava un bon grapat de barbaritats perpetrades contra Piqué per alguns que ara es renten les mans. El que potser cal recordar(-nos) més és que algun grau de responsabilitat tenen, també, tots aquells que es nodreixen amb aquest soroll continu, verinós i eixordador. Perquè la justificació, la rèplica, dels perpetradors d'aquest paridisme que a la caça del clic i l'audiència no respecta res ni ningú sempre és la mateixa: la de l'èxit de la caça, que la gent ho vol. Sí, hi ha individus i mitjans que embruten aquesta professió. Però, com ens va advertir Wilder, també hi ha públics temibles. Públics dels quals un ha d'esforçar-se a no formar-ne part. Públics que no desitjaria ni al meu pitjor enemic