Grans carnavals

“Si no hi ha notícia, surto al car­rer i mos­sego un gos”, deia Chuck Tatum, l'ambiciós peri­o­dista rele­gat a un modest diari local a El gran car­na­val, que és un dels vuit mil de Billy Wil­der i l'Eve­rest de les pel·lícules sobre peri­o­disme. Quan, men­tre cobreix una com­pe­tició de caça de serps en un poble per­dut al desert, un home queda atra­pat en una gruta, Tatum entén que es troba al lloc ade­quat en el moment oportú i mani­o­bra per alen­tir el res­cat i esprémer el drama. La pel·lícula, però, no acota la crítica al sen­sa­ci­o­na­lisme; l'estén també al públic: men­tre dura el res­cat, ele­vat a notícia d'abast naci­o­nal, el poble es nega de curi­o­sos que s'hi ins­tal·len per seguir el serial des del lloc dels fets, men­tre una indústria turística tan efímera com lucra­tiva flo­reix al seu entorn. L'atac a l'audiència no va que­dar impune i la pel·lícula va estim­bar-se. Par­lem de 1951; ni és nou el peri­o­disme escom­bra­ria ni tam­poc aquest rebuig de la gent a mirar-se al mirall i assu­mir errors pro­pis a més de bur­xar en els ali­ens, rebuig que es detecta igual a Pesa­di­lla en la cocina, que amb el boom de movi­ments i par­tits polítics que només diuen al per­so­nal el que vol sen­tir, el que inclou, sem­pre, una exo­ne­ració. Un “tran­quil, la culpa no és ni teva ni nos­tra, sinó d'aquell d'allà”. El rebuig que fa que cada cop que hom apunta la obvi­e­tat ontològica que en una crisi de deute, algun grau de res­pon­sa­bi­li­tat deuen haver tin­gut també els endeu­tats, la rèplica, quasi automàtica, sigui acu­sar-lo de voler exo­ne­rar els bancs, sense enten­dre que una cosa no treu l'altra. És allò de Wil­der, que asse­nya­lava el públic sense estal­viar ni un retret a la premsa.

Treu cap a l'última dosi de la cam­pa­nya anti­Piqué i l'anunci d'aquest que ple­garà de la selecció. El 2018, això sí, de manera que es podrà seguir tra­ient suc a l'afer, ara en for­mat de compte enrere, el que per­met dosi­fi­car el sus­pens, que ja se sap que agrada més que el fut­bol. Les lamen­ta­bles pràcti­ques i la (i)res­pon­sa­bi­li­tat del pari­disme d'ins­ti­gació han estat cri­ti­ca­des en aquest racó amb per­sistència. I sobre el cas Piqué en par­ti­cu­lar, poca cosa puc afe­gir al que ja expo­sava Mònica Pla­nas dimarts en un imper­di­ble arti­cle a Mundo Depor­tivo en què recor­dava un bon gra­pat de bar­ba­ri­tats per­pe­tra­des con­tra Piqué per alguns que ara es ren­ten les mans. El que pot­ser cal recor­dar(-nos) més és que algun grau de res­pon­sa­bi­li­tat tenen, també, tots aquells que es nodrei­xen amb aquest soroll con­tinu, verinós i eixor­da­dor. Perquè la jus­ti­fi­cació, la rèplica, dels per­pe­tra­dors d'aquest pari­disme que a la caça del clic i l'audiència no res­pecta res ni ningú sem­pre és la mateixa: la de l'èxit de la caça, que la gent ho vol. Sí, hi ha indi­vi­dus i mit­jans que embru­ten aquesta pro­fessió. Però, com ens va adver­tir Wil­der, també hi ha públics temi­bles. Públics dels quals un ha d'esforçar-se a no for­mar-ne part. Públics que no desit­ja­ria ni al meu pit­jor ene­mic