Els bons partits i el bon futbol
Una cosa és fer bons partits i una altra és jugar bé. Tots els partits s'afronten amb uns objectius tècnics i tàctics que tenen a veure en com s'anul·len o es minimitzen les virtuts del rival, en com s'optimitzen i aprofiten les pròpies, en com es competeix individualment i col·lectivament, tot enfocat a imposar-se al rival de torn per aconseguir la victòria. En aquest sentit, està sent molt més habitual veure el Barça fer bons partits, que jugar bé, si entenem aquest “jugar bé” a jugar com ho va fer el Barça de Luis Enrique durant tot el 2015 (lliga, copa, Champions, supercopa i mundial), és a dir ajuntant de manera bastant regular un control bastant alt de la pilota, dels espais i del ritme, una capacitat de combinació força alta a totes les zones del camp, una mescla bastant equilibrada d'atac posicional i contraatac pur i dur... Els de l'Athletic (0-1), el Leganés (1-5), l'Sporting (0-5), el Borussia (1-2) i el Deportivo (4-0) van ser bons partits amb resultats importants, perquè l'equip va complir molts dels seus objectius del joc i va fer valer les seves armes contra rivals que li han plantejat dificultats diferents. Això diu molt a favor del Barça, però també és cert que van ser partits discrets, discontinus, molt pragmàtics i poc brillants; i els millors en aquest sentit –Betis (6-2) i Celtic (7-0)– van arribar contra rivals notablement inferiors per agafar-s'hi com a referència. Òbviament, els monòlegs són una excepció i els rivals no només plantegen dificultats, sinó que sovint condicionen el guió del partit. Luis Enrique, per la seva banda, té molts jugadors nous, que necessita integrar al joc de l'equip, perquè en un temps raonable siguin capaços de mantenir o fins i tot apujar-ne el nivell. També necessita moure constantment l'equip amb les famoses rotacions perquè els jugadors puguin assimilar seqüències de vuit i nou partits en un mes sense ressentir-se ara o més endavant. I finalment, el tècnic també té molt clar que l'equip no es pot quedar quiet des del punt de vista tàctic, perquè els rivals el coneixen i l'esperen i, per tant, busca alternatives tàctiques que el facin més versàtil i imprevisible. Tot això dificulta que l'equip sigui regular, que encerti en la mescla de pausa i vertigen, que mantingui durant molts minuts un nivell alt d'encert, una continuïtat en el joc o una distància no gaire gran entre defensa i atac. Aquests són alguns del defectes que està mostrant el Barça; també dissabte passat contra el Dépor, en què l'equip no va tenir grans dificultats per marcar diferències d'una altra manera. Segurament, és el peatge imprescindible per arribar a la primavera en condicions d'apujar el llistó. Ho veurem.