Per fi ens la podrem treure tots. Per fi. Des que el 10 de desem­bre del 2010 el F. C. Bar­ce­lona de San­dro Rosell –i de l'ales­ho­res vice­pre­si­dent Josep Maria Bar­to­meu– va tirar un cubell d'escom­bra­ries als valors del club, la pudor havia pro­vo­cat que la vida blau­grana anés lli­gada a una gran pinça posada al nas. Això sí, una brossa que va començar valent 30 mili­ons d'euros i que ha aca­bat amb un valor una miqueta més gran. Diners a canvi de la indecència d'haver de viure ager­ma­nats amb una dic­ta­dura que no res­pecta els drets humans més ele­men­tals. Veure de genolls, bave­jant, els diri­gents del Barça davant dels de Qatar Foun­da­tion, pri­mer, i Qatar Airways, després, no és de rebut.

El nou acord amb Raku­ten és bo. No és el que el ja pre­si­dent Bar­to­meu va pro­me­tre als socis en l'assem­blea, però fa l'efecte que ningú li pot retreure res. 55 mili­ons d'euros per tem­po­rada –que poden arri­bar a vore­jar els 60 si l'equip de fut­bol ajuda– és una xifra molt alta i molt ben­vin­guda. Es tracta d'una bona ope­ració. No hi ha dubte que si els esforços de la junta direc­tiva del Bar­ce­lona hagues­sin anat des del pri­mer dia en direcció Raku­ten o qual­se­vol de les altres onze empre­ses que segons el vice­pre­si­dent de l'àrea, Manel Arroyo, s'han interes­sat per l'acord, la imatge del Barça no hau­ria estat per­ma­nent­ment tacada. Sis anys de ver­go­nya. Sis anys amb els valors i la Masia empas­ti­fats fins al coll. Escol­tar ahir Hiroshi Miki­tani realçant aquests aspec­tes pro­vo­cava l'automàtica mirada cap al pre­si­dent del Bar­ce­lona, tran­quil, som­ri­ent, orgullós pel que ha de venir i, supo­sem, aver­go­nyit pel que ha pas­sat des del 2010. Espe­rem que la porta de Qatar s'hagi tan­cat per sem­pre, que no sigui sim­ple­ment un “fins demà”, ja que el club segueix bus­cant com­panys de viatge per al nou estadi. Espe­rem que aquest des­astrós des­ple­ga­ble de men­ti­des s'hagi aca­bat per sem­pre. Fora bo, hono­rant l'extra­or­dinària­ment menys­pre­ada trans­parència, que el Barça fes pública la lle­tra petita de l'acord amb Qatar. Ja avanço que no pas­sarà. Impos­si­ble. Feli­ci­tats, doncs, a la junta i a tots els exe­cu­tius que han tre­ba­llat en l'assumpte. Ho han fet bé en el fons i també en la forma. I, és clar, feli­ci­tats a Gerard Piqué, que com diu la dita, ell ja tor­nava del Japó quan els altres començaven a anar-hi. Fet inèdit en la història del Barça. I pot­ser del fut­bol mun­dial. El dia que vul­gui ser pre­si­dent anirà al seu pri­mer debat amb un Raku­ten sota el braç. És un fora de sèrie. Men­tre arriba aquest dia serà difícil que el pre­si­dent no li entre­gui la reno­vació en el dia i l'hora que li vin­gui de gust. Ja fa temps que expli­quem que espe­ci­al­ment Messi –però també el ves­ti­dor– fa de parai­gua del club. Ara hi hau­rem d'afe­gir, també de manera espe­cial, la figura del defensa blau­grana. I, al mateix temps, al César el que és del César: en aquest gest, un deu per a Josep Maria Bar­to­meu, per no obviar aquest detall. Ho podria haver fet i no hau­ria pas­sat res.

El Barça aca­barà la tem­po­rada amb Qatar Airways i començarà la següent amb Raku­ten. Una bona notícia. I una taca en la història del Club difícil de ren­tar. Ens aver­go­nyim del que veiem al món i del mal que fan les dic­ta­du­res, però ens hem posat les ulle­res de fusta i la pinça al nas davant dels diners que tot ho poden. Girem full a aquesta història d'hipo­cre­sia monu­men­tal. Però no l'obli­dem. Aquest més que un club que tant apas­si­ona l'amo de Raku­ten té molt a veure amb aques­tes qüesti­ons...