La culpa és de Messi

L'Argen­tina ha con­ver­tit la fase de clas­si­fi­cació per al mun­dial 2018 en una tragèdia grega. El mer­der en què està immersa, cin­quena en la clas­si­fi­cació, fora de les pla­ces d'accés al mun­dial, des­es­pera la nació i genera expec­tació arreu. L'espe­rança i el dit acu­sa­dor asse­nya­len el de sem­pre. Leo Messi. Pot­ser Orson Welles pen­sava en el 10 argentí quan va dir allò que “alguns són massa edu­cats per par­lar amb la boca plena, però no els importa fer-ho amb el cap buit”.

Quan era petit, l'Argen­tina era una de les grans selec­ci­ons. El Bra­sil, Ale­ma­nya, Angla­terra i Itàlia domi­na­ven el mun­dial. El VHS dibui­xava una jerar­quia que sem­blava no tenir límit ni atu­ra­dor. Però la vida avança, els acords muten, i el que sem­blava un ordre pre­es­ta­blert i impos­si­ble de tren­car ha des­en­ca­de­nat en una nova rea­li­tat. Excepte per a Ale­ma­nya, que con­ti­nua a dalt de tot. De l'Argen­tina gua­nya­dora, de Mara­dona, de Kem­pes, però sobre­tot dels entre­na­dors de llarga durada. Dels nou anys de Menotti, dels set anys de Bilardo. Dos tècnics en setze anys. Ara l'Argen­tina n'ha tin­gut set en dotze anys. Durant el reg­nat del millor, ha can­viat el rumb més d'un cop cada dos anys. I la culpa segur que és de Messi.

Messi va debu­tar amb l'abso­luta l'estiu del 2005. L'ales­ho­res 30 del Barça va rebut­jar par­ti­ci­par amb la selecció espa­nyola per fer-ho amb el seu país. No és un detall menor. Des del debut con­tra Hon­gria l'agost del 2005, l'Argen­tina s'ha anat dibui­xant a par­tir de Messi. El seu crei­xe­ment ha estat inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la dava­llada que, des de finals dels noranta, dibuixa la selecció. L'Argen­tina ja no és can­di­data. Més ben dit, ja no és favo­rita. Però té Messi, i això la manté en l'Olimp. Si no fos per ell, on seria?

Des d'Itàlia 90, el millor resul­tat havia estat uns quarts de final, a França 98. Als EUA, qua­tre anys abans, good bye en els vui­tens, i al Japó i Corea, en la fase de grups. Des que Messi és a la selecció, l'Argen­tina no baixa dels quarts. Ha jugat una final del mun­dial, al Bra­sil, con­tra una de les millors selec­ci­ons ale­ma­nyes, si no la millor. I encara se li reclama per què no va gua­nyar. Bolu­dos, que en la fase de grups con­tra les potentíssi­mes Bòsnia i l'Iran, va haver d'aparèixer per pas­sar per a vui­tens.

Un entre­na­dor d'elit em repe­tia sovint que “la pilota deci­siva, la que fa la diferència en una acció, ha de que­dar en mans del teu millor juga­dor”. I aquest és un dels pro­ble­mes de l'Argen­tina. Que no hi ha una estruc­tura espor­tiva que faci que la pilota arribi a Messi i aquest pugui deci­dir. S'arre­manga, baixa a rebre, ini­cia el joc, intenta cons­truir i aca­bar l'acció. És l'inici i el final. Messi és l'Argen­tina. I la demos­tració per­fecta són set selec­ci­o­na­dors en dotze anys. Des de Batista o Péker­man, tècnics de per­fil baix, pas­sant pels herois del pas­sat (el gran argu­ment recor­rent de l'Argen­tina) com Basile i Mara­dona. Mara­dona. Algú incapaç de ges­ti­o­nar el seu propi talent, esco­llit per recon­duir el fut­bol del país. Però la culpa és de Messi.