El Barça ha comunicat a Munir que no tornarà a jugar amb la samarreta del primer equip, atès que el futbolista no vol renovar el seu contracte, que vencia aquest proper mes de juny. La mesura, impulsada pel club i executada per Valverde, es justifica des de la necessitat de marcar terreny, de protegir-se, davant d’una de les realitats del mercat futbolístic, aquella que defensa que els jugadors tenen tot el dret a decidir el seu futur. I els clubs, a intentar rascar-ne alguna cosa. La praxi culer, però, grinyola quan s’hi afegeix un context de Rabiots i Todibos, trontolla quan s’aplica al peix petit i s’ensorra quan parles de futbolistes del planter amb els quals tu ja no comptes.

El Barça, que vagi per avançat, no ha fet res diferent al que fan tots els clubs. Tots. És una pràctica lògica, lícita i comprensible, una mesura de força per rascar quatre duros en un context salvatgement mercantilista com és el futbol. Però el debat torna a ser el de sempre. Com et defineixes tu davant les incongruències habituals de ser una empresa futbolística de primer ordre, que llueix un eslògan, el més que un club, més propi d’una causa que d’una finalitat.

En aquest sentit, el Barça es troba enfangat amb tres elements que distorsionen el seu relat. Primer, el mirall. Fitxar Rabiot o Todibo lliures, conduint-los a no renovar amb el seus clubs, per després renegar d’un jugador que ho aplica a casa teva és difícil de justificar. Munir no ha fet res diferent de Rabiot en el PSG o Todibo en el Tolosa. I tots estan en el seu dret de fer-ho. Igual que els clubs de reaccionar-hi.

En segon lloc, hi ha el tema del peix petit. Dir a Munir que no tornarà a jugar més amb l’equip és relativament senzill. No és un jugador d’un gran pes específic dins el vestidor, l’afició no et saltarà a sobre i tampoc hipoteques l’equip, ja que es tracta d’un actor secundari o terciari. Això sí, t’obliga a ser conseqüent. Posem el cas que, per exemple, Jordi Alba acabi per no renovar (cosa que no pinta que hagi d’anar per aquí), el club aplicarà el mateix criteri?

I tercer i últim. El cas del davanter marroquí té un seguit de matisos que faríem bé de tenir presents. Es tracta, bàsicament, d’un jugador del planter amb el qual tu ja no comptes. Un dels teus. Amb mercat i futur, d’acord, però algú que també ha representat el més que un club i que el corrent mercantilista, la inèrcia, s’acaba enduent.