L'Argentina ha convertit la fase de classificació per al mundial 2018 en una tragèdia grega. El merder en què està immersa, cinquena en la classificació, fora de les places d'accés al mundial, desespera la nació i genera expectació arreu. L'esperança i el dit acusador assenyalen el de sempre. Leo Messi. Potser Orson Welles pensava en el 10 argentí quan va dir allò que “alguns són massa educats per parlar amb la boca plena, però no els importa fer-ho amb el cap buit”.

Quan era petit, l'Argentina era una de les grans seleccions. El Brasil, Alemanya, Anglaterra i Itàlia dominaven el mundial. El VHS dibuixava una jerarquia que semblava no tenir límit ni aturador. Però la vida avança, els acords muten, i el que semblava un ordre preestablert i impossible de trencar ha desencadenat en una nova realitat. Excepte per a Alemanya, que continua a dalt de tot. De l'Argentina guanyadora, de Maradona, de Kempes, però sobretot dels entrenadors de llarga durada. Dels nou anys de Menotti, dels set anys de Bilardo. Dos tècnics en setze anys. Ara l'Argentina n'ha tingut set en dotze anys. Durant el regnat del millor, ha canviat el rumb més d'un cop cada dos anys. I la culpa segur que és de Messi.

Messi va debutar amb l'absoluta l'estiu del 2005. L'aleshores 30 del Barça va rebutjar participar amb la selecció espanyola per fer-ho amb el seu país. No és un detall menor. Des del debut contra Hongria l'agost del 2005, l'Argentina s'ha anat dibuixant a partir de Messi. El seu creixement ha estat inversament proporcional a la davallada que, des de finals dels noranta, dibuixa la selecció. L'Argentina ja no és candidata. Més ben dit, ja no és favorita. Però té Messi, i això la manté en l'Olimp. Si no fos per ell, on seria?

Des d'Itàlia 90, el millor resultat havia estat uns quarts de final, a França 98. Als EUA, quatre anys abans, good bye en els vuitens, i al Japó i Corea, en la fase de grups. Des que Messi és a la selecció, l'Argentina no baixa dels quarts. Ha jugat una final del mundial, al Brasil, contra una de les millors seleccions alemanyes, si no la millor. I encara se li reclama per què no va guanyar. Boludos, que en la fase de grups contra les potentíssimes Bòsnia i l'Iran, va haver d'aparèixer per passar per a vuitens.

Un entrenador d'elit em repetia sovint que “la pilota decisiva, la que fa la diferència en una acció, ha de quedar en mans del teu millor jugador”. I aquest és un dels problemes de l'Argentina. Que no hi ha una estructura esportiva que faci que la pilota arribi a Messi i aquest pugui decidir. S'arremanga, baixa a rebre, inicia el joc, intenta construir i acabar l'acció. És l'inici i el final. Messi és l'Argentina. I la demostració perfecta són set seleccionadors en dotze anys. Des de Batista o Pékerman, tècnics de perfil baix, passant pels herois del passat (el gran argument recorrent de l'Argentina) com Basile i Maradona. Maradona. Algú incapaç de gestionar el seu propi talent, escollit per reconduir el futbol del país. Però la culpa és de Messi.