Hem arri­bat a la síntesi màxima del fut­bol. Ja no veiem el Barça, veiem només Messi, encu­ri­o­sits per saber quina serà la nova peça del seu ina­ca­ba­ble reper­tori. Ja no espe­rem bon joc col·lec­tiu, un cop aca­bada l'era d'aquell estil amb segell irre­pe­ti­ble. Només fri­sem per una altra apa­rició del Messi total, a qui res­pec­tem fins i tot pau­ses i silen­cis, el cami­nar pel camp men­tre s'empesca la pròxima. De tant en tant, apa­reix algun actor secun­dari en la seva pel·lícula per apor­tar detalls, però és ell qui millor inter­preta el guió, qui es reserva les esce­nes de lluïment, qui demos­tra una ver­sa­ti­li­tat abso­luta en la com­prensió del joc. Qua­tre movi­ments per enda­vant, només Leo pot veure el que tot­hom encara ignora. A Glas­gow va inven­tar la des­mar­cada sense moure's. Nor­mal­ment, busca l'espai i el troba, com­prova la dimensió de l'escletxa allà on els mor­tals tro­bem murs impe­ne­tra­bles, però també sap per­me­tre que tot­hom es mogui i ell que­dar-se, cons­ci­ent que la pilota li anirà a petar als peus, com un gos fidel capaç d'inter­pre­tar la volun­tat de l'amo amb una mirada. Més que mai, ell és la fusió del club, l'home que ho resu­meix tot, que con­ver­teix la cons­tant pica­ba­ra­lla als jut­jats en ter­reny secun­dari, que esborra amb les botes qual­se­vol nafra col·lec­tiva. D'acord que l'aguan­ten deu com­panys, però con­ti­nua fent i des­fent a ple antull, quan i com li sem­bla. En resum, tots for­mem la seva com­parsa.

I ell, de manera pre­vi­si­ble, s'encar­re­garà d'espan­tar els mals augu­ris d'Ano­eta, estadi com­pli­cat, per trans­por­tar-nos a les vet­lles del clàssic en les opor­tu­nes con­di­ci­ons morals. Si hi és Messi s'acaba el fata­lisme, s'esva­ei­xen les pro­jec­ci­ons nega­ti­ves sota el con­ven­ci­ment unànime que tot ho pot i tot és pos­si­ble a favor. Patei­xes per Bus­quets, massa sol sense l'equi­li­bri d'Ini­esta a la zona ampla. Pots sofrir per Piqué, el pal de paller que aguanta la rere­guarda. Però no patiràs pas per l'argentí, en qui dipo­si­tes una con­fiança quasi reli­gi­osa. Men­tre domini l'esce­nari en con­di­ci­ons físiques, acom­pa­nya la pos­si­bi­li­tat certa de vèncer qual­se­vol resistència i estratègia ali­ena. És el millor fut­bo­lista de la història perquè ningú com ell deter­mina com han d'anar 90 minuts que hau­rien d'estar pro­ta­go­nit­zats per 22 inte­grants, però acaba deci­dint sol, a volun­tat, com un jutge de sentència ina­pel·lable. Tal com va, tal com està, con­ver­teix en ridícula la pro­jecció d'ima­gi­nar el pano­rama quan no hi sigui. Anul·la també el futur i obliga a cen­trar-nos en la imme­di­a­tesa. Nou gols en deu xuts en l'actual edició de la Cham­pi­ons, cent gols en la com­pe­tició ves­tint la mateixa samar­reta. Ano­eta, el clàssic, el que vin­gui i el que sigui, tot dependrà d'ell i la pun­tual ins­pi­ració d'alguns lloc­ti­nents acti­vats quan mogui la batuta. Mai ens hauríem ima­gi­nat que algú acon­se­gui­ria reduir el fut­bol a tal grau d'essència. La síntesi Messi. Serà el que ell vul­gui. I com que encara té alguna cosa d'humà, o el que pugui, fins on arribi. Per modèstia, pot negar la Mes­si­de­pendència. Però n'hi ha, i força evi­dent. No reduïda a l'equip, no. També a la ins­ti­tució i al bar­ce­lo­nisme. Avui, per exem­ple, algú s'ado­narà de la dimissió de Susana Monje o bur­xarà més enllà del pietós comu­ni­tat ofi­cial d'aquest eufe­misme dels pro­ble­mes per­so­nals? Messi també els fa de cor­tina cons­tant.