Membre d’una llista negra
A primer cop d’ull, això de figurar en una llista negra té un punt èpic, com propi d’un Hollywood antic. En el cas que ens ocupa, però, el senador McCarthy ha estat un president, una junta i un règim de suport que no suporten les opinions lliures. Les que té, per cert, l’obligació de formular qualsevol periodista independent perquè d’això va la seva feina. No se’ns omple tant la boca amb ‘democràcies plenes’? Doncs aquesta és una manera bàsica de defensar-la, expressant de manera respectuosa i fonamentada arguments que serveixin al lector per formar-se una opinió. Aquestes quatre línies acabaran essent un seguit d’obvietats, de raons imprescindibles que caldrà recordar si no volem veure, també per aquí, retallades les nostres llibertats, siguin col·lectives o individuals.
Els agradi o no sentir-ho als protagonistes, des que van entrar al club no els va moure més que la rancúnia i el desig d’acabar amb l’herència rebuda. Per primer cop a la història, el FC Barcelona havia ensopegat amb la pedra filosofal, amb els ingredients que van permetre el model d’èxit llargament perseguit. Com hem escrit alguns cops de manera gràfica, s’havia enlairat la Sagrada Família i un cop coronada, altres vingueren amb la intenció d’enderrocar-la i crear una catedral diferent, d’altre estil. Malgrat ser uns maldestres de manual, volien demostrar-nos que eren capaços de fer-ho i a base sistemàtica d’errors, la dècada ha acabat en la pitjor crisi econòmica i institucional del Barça des de la pràctica dissolució de l’entitat el 1908. Com era obligació moral, des d’aquestes pàgines algunes veus lliures van argumentar que el rei anava nu. Érem conscients d’anar a contracorrent, que la inèrcia i el viure còmode prop del poder, que el callar i doblegar l’esquena sempre donen més rèdits. Agraïm a L’Esportiu de tot cor que durant anys es mantingués ferm davant les pressions i no es plegués als desitjos de callar la dissidència que mostraven gent poderosa i indigna de representar aquest pilar bàsic del sentiment català. No cal fer-ne ara un memorial de greuges, ni repassar els vetos patits, més o menys evidents, com ja hem passat pàgina d’aquelles delirants converses amb directius, alts càrrecs i altres personatges singulars que ens demanaven o exigien, amb major o menor gràcia i educació, que rebaixéssim el to o ens atenguéssim a les conseqüències.
Encara estem encantats d’aquest ofici entès com un servei públic, com un mecanisme de defensa davant les arbitrarietats i excessos que puguin cometre aquells que, aprofitant el poder que sigui, ens farien passar pel seu adreçador amb plena voluntat d’empitjorar la nostra llibertat i qualitat de vida. Després de quatre llargues dècades de pràctica, no podríem entendre aquest meravellós ofici de cap altra manera. I ho diem de manera tan natural com ells fan llistes negres sense avergonyir-se, ni reflexionar que la diversitat d’opinions resulta en democràcia tan imprescindible com l’aire. En tot cas, serveixi l’exemple del ‘Bartogate’ com a reflexió per a tants i tants companys que han preferit desistir i han estat còmplices permetent aquest desori que encara no ha acabat i que ha enfonsat el Barça de manera gairebé incomprensible. I si algun lector treu conclusions sobre el galdós paper del quart poder, almenys que mostri criteri per recolzar les veus i altaveus independents. No és plat de gust, però en certa manera conforta saber que no ens equivocàvem i ells anaven errats. Massa errats en el fons, les formes i la presa de decisions que ens han procurat aquesta hecatombe. Ara, que cadascú aguanti les seves responsabilitats perquè es tracta d’exigir-les.