1976. Reykjavík. Sisena partida de la final del mundial. El nord-americà Bobby Fischer, La màquina dels escacs, remunta un 2-0 en contra i s'exhibeix en la sisena partida. El seu rival, el rus Borís Spasski, veu com el mur defensiu, i el seu talent, s'esmicolen davant la genialitat i la bogeria de Fischer. Abatut, ho reconeix. S'aixeca i aplaudeix, de peu davant el seu rival. El telèfon vermell ressona en un Laugardalshöll ple a vessar.

Trenta anys després, el noruec Magnus Carlsen i el rus Sergei Karjakin han repetit una partida memorable. Un duel d'estils, marcat per la igualtat, que s'ha resolt en partides ràpides. Dit d'una altra manera, s'ha decidit en la pròrroga. El jove Carlsen s'ha adjudicat el títol. Amb 26 anys, ha revalidat la condició de campió del món, de llegenda de l'esport de reis, i de destí predeterminat. Però també ha reivindicat la seva fama de Rockstar. Karjakin, però, ha reinventat el concepte de perdedor. Ha portat el seu rival al límit, l'ha tingut contra les cordes. Ha pensat més i millor, s'ha defensat al taulell i l'ha descol·locat fora. Ha jugat amb tots els elements i ha demostrat que té un cervell privilegiat per jugar amb blanques i amb negres. Però ha acabat claudicant davant del geni. Com Spasski.

Però no només el talent i la igualtat ens porten trenta anys enrere. Els perfils, l'estil i el context també ens fan mirar pel retrovisor. Carlsen és el campió prematur, amb fama de superestrella. Un nen prodigi que manté un toc de seductor que encara el fa més atraient. És el jugador d'escacs modern. Agressiu i ocurrent davant el tauler, estudiós i polièdric. Un personatge global. Karjakin, en canvi, representa tot el contrari. Un talent soviètic fet a cop de martell, d'hores d'estudi de sistemes, partides i rivals. El prototip de jugador creat. Enfrontar-te amb ell és com picar ciment amb un pinzell. A la seva tenacitat, Vladimir Putin hi ha afegit un equip d'entrenadors de primer nivell. En l'era Trump, que un rus governi el món des de Nova York era un botí massa preuat. El premi ha estat a tocar, però la genialitat de Carlsen ha sortit en el moment decisiu. Com els grans.

El duel Carlsen-Karjakin entra ja en la memòria dels taulers. Per tensió, com quan el noruec va plantar els periodistes en la roda de premsa després de la primera derrota. Per talent. Les propostes ofensives de Carlsen davant del virtuosisme defensiu de Karjakin. Per dimensió. Microsoft noruega ha protegit l'ordinador personal de Carlsen de possibles ciberatacs. I per política. Putin ha desafiat Trump a Nova York. Només ha faltat un detall. Spassky aplaudint.