Arriba el Madrid en fase imperial i el rep el Barça amb el joc al divan del psicoanalista. Poc més podem dir, perquè en un Barça-Madrid tot resulta imprevisible: hi ha anys en què es confirmen les dinàmiques competitives dibuixades pels partits previs i d'altres en què el clàssic esdevé un punt d'inflexió, com el curs passat, quan els de Zidane, que ja només competien amb respiració assistida, van dinamitar l'homenatge a Cruyff i la victòria els va revitalitzar fins al punt que van guanyar la Champions. Mentre que el Barça, rutilant fins llavors, es va liquar i va acabar demanant l'hora perquè finalitzés ja la temporada.

La impossibilitat de dir alguna cosa sobre el partit perquè encara no s'ha jugat topa, però, amb la necessitat de parlar-ne. Molt. Abans era més fàcil. Ara, sense un Mou que munti circs de tres pistes, alguna cosa ens hem d'empescar. I aquest cop la setmana de prèvia ha estat sòbria, perquè hi ha hagut copa i també un fet luctuós dels que la televisió il·lustra amb posat compungit, adjectivació estrident i música de violí a la caça de la llagrimeta. Però ni així no ens hem estalviat les enquestes en forma de porra, que ara ja no se circumscriuen al públic, sinó que s'estenen als mateixos periodistes i opinadors, contents de poder parlar del que encara no ha passat amb la convicció i la vehemència que et dóna saber que ningú et pot replicar sense caure en la mateixa dèria especulativa que tu. I no parlo d'aventurar l'alineació i el resultat, pecats venials i seculars, sinó que, com si fossin els precogs de Minority report, els enquestats s'entesten a explicar el que passarà en lloc del que ha passat –que és el que ja només fan els antics– i també sentencien qui marcarà o qui serà el millor i qui el pitjor del partit.

Que els programes esportius els patrocinin cases d'apostes no deixa de ser una eixordadora mostra de coherència. Ja friso perquè arribi la propera fase, la de posar un futbolista a parir a priori per l'ocasió cantada que fallarà, l'entrada salvatge que perpetrarà, la simulació amb la qual tractarà d'enganyar l'àrbitre o l'errada letal que costarà el partit, i enviar-lo a la banqueta o al mercat, vist el futur baix rendiment. O, al contrari, lliurar-li la Pilota d'Or i renovar-lo a l'alça ja d'entrada pel bon resultat que donarà, que així es guanya temps i podrem aplicar la reforma horària. Potser, vés a saber, un dia ja ni caldrà que es jugui el clàssic ni cap altre partit. Total, amb gent tan preclara, qui vol esperar? Tenint un bon circ, qui es vol empassar una hora i mitja de futbol?