Units pel COC, pel país
A un pas d'un fet transcendental, il·lusionant, alliberador i igualitari, caminar amb pas ferm cap a la independència –fet insòlit en la història contemporània, això és, formant pas d'un estat contrari que tot i que es defineix com a demòcrata, actua com si fóssim enemics–, no podem caure en errades passades pel que fa al reconeixement del Comitè Olímpic Català.
Tot ho posaran en contra, des de presumptes infiltrats malànimes corruptes, via el Fernándezgate, ridiculitzant dia sí i dia també els creients amb les seves frivolitats, ara absolts pels tribunals espanyols, fins a usar la calúmnia o podrir, via corrupció moral i ideològica, els valors més alliberadors del concepte i la paraula socialisme o encara el reclam de les masses al carrer, com fa anys i panys reclamaven, i ara es perden en excuses de partit de vol gallinaci.
En el reconeixement internacional de l'esport català tots hem d'anar a l'una. La visió partidista ha de desaparèixer per la causa més noble: poder competir amb tot i per tot en el concert de països lliures del món, des dels Jocs Olímpics fins a tota mena de campionats mundials o internacionals.
No descobrirem Samaranch i el seu franquisme còmplice, però ara sabem que els obstacles que hi va haver per al reconeixement del COC també van ser d'ell. Els que aleshores hi eren ho han d'explicar amb pèls i senyals per no repetir les mateixes errades. S'ha posat com a exemple més evident el fet que a Barcelona 92 no es fes esport olímpic l'hoquei sobre patins, el peatge que Samaranch –era el seu esport– va haver de pagar per aconseguir els Jocs Olímpics i que Espanya hi col·laborés tot esborrant-nos. Però l'escletxa que hi havia, no la vam saber aprofitar per personalismes i per confiar en l'Estat que tot ens ho prohibeix.
És propi d'enzes alineats amb l'Estat corrupte no democràtic demanar permís per fer el COC o el referèndum. Tots ens necessitem, fins i tot els que per partidisme no es treuen la bena dels ulls.