L'entorn asfixiant

El tècnic del Manc­hes­ter City, Pep Guar­di­ola, va aglu­ti­nar totes les mira­des periodísti­ques quan, recent­ment, va reconèixer que no pensa estar gai­res anys més escal­fant les ban­que­tes. De fet, la sen­sació que l'era Guar­di­ola en el fut­bol està entrant a la recta final va començar-se a evi­den­ciar. No va fal­tar temps, tam­poc, perquè els intrèpids peri­o­dis­tes a la caça del titu­lar inter­pel·les­sin Luis Enri­que a la sala de premsa del Camp Nou: S'està plan­te­jant la reti­rada?, li van venir a dir sabent que a l'asturià li agrada l'esgrima dialèctica. Més lle­nya al foc ara que el debat sobre la reno­vació de l'entre­na­dor culer va en boca de tot­hom, sobre­tot perquè Lucho és recelós de par­lar del seu futur.

Renovi o no l'asturià, acabi ple­gant en pocs anys el de Sant­pe­dor, cer­ta­ment l'entorn del fut­bol és esgo­ta­dor. El fut­bol pro­fes­si­o­nal con­tem­po­rani no té res a veure amb el de fa vint anys enrere. Ni l'exigència física que supor­ten les plan­ti­lles (espre­mu­des fins a extrems inhu­mans amb calen­da­ris atapeïts i par­tits amb les selec­ci­ons fora d'hores), ni els entorns mediàtics que acom­pa­nyen els clubs són els d'abans. En posar el cul a la ban­queta del Barça, el mític Johan Cruyff ja va ende­vi­nar que l'entorn afec­tava massa el dia a dia de les enti­tats. Avui, aquesta tensió s'ha mul­ti­pli­cat per mil.

Expli­cava Miquel Agut en un magnífic repor­tatge a El Món, que Guar­di­ola és dels pocs entre­na­dors sot­me­sos, allà on posi els peus, a una doble pressió a causa de l'èxit del seu model: la del resul­tat i la de l'estil. Segu­ra­ment, això va aca­bar bui­dant el Guar­di­ola culer i també aca­barà por­tant a un camp de golf pre­ma­tu­ra­ment el mis­ter citi­zen. Lucho no és com Guar­di­ola, expli­cava Agut. Però, mal­grat l'històric de resul­tats i el seu tri­plet, a Lucho li crema la ban­queta del san­tu­ari del Camp Nou i el lle­gat de Pep a Can Barça. Igual­ment com va pas­sar a Mar­tino o pas­sarà a molts d'altres que vul­guin diri­gir el por­ta­a­vi­ons blau­grana. L'ombra de Pep és molt allar­gada.

No només això, avui el fut­bol pro­fes­si­o­nal té un entorn mediàtic hiper­sa­tu­rat. Com a pro­ducte dri­ver, el fut­bol és con­si­de­rat una neces­si­tat bàsica per totes les redac­ci­ons i un tre­sor pels mag­nats de la comu­ni­cació; com a religió civil, és el tema de con­versa bàsic per a molts ciu­ta­dans que, gràcies a les xar­xes soci­als, es volen con­ver­tir en ter­tu­li­ans de pri­mera cate­go­ria. Mai com avui s'havia gene­rat tant con­tin­gut fona­men­tat en el fut­bol. I, con­cre­ta­ment a Can Barça, l'entorn mediàtic és asfi­xi­ant. Més per a aquells qui no el saben ges­ti­o­nar amb habi­li­tats feli­nes. El “circ mediàtic” del Barça, en deia Àlex San­tos, és una selva plena de lia­nes i entre­bancs.