‘La La Land'
Què s'ha de fer quan et trobes de nou en una situació que s'ha acabat convertint en un problema psicològic, com ara ser el Barça i haver d'anar a jugar a Anoeta? Doncs, probablement, no plantejar aquesta situació com un problema psicològic o mental. Centrar-te en altres coses més concretes o bé distreure't amb alguna altra cosa. Una mica com el que ha fet Pep Guardiola emportant-se el City al cinema a veure La La Land. Amb l'excusa de celebrar el seu aniversari (per molts anys, Pep!), ha embarcat els seus jugadors en una de les seves iniciatives per reforçar el sentiment de grup i poder afrontar els problemes, que en tenen, amb un aire renovat i més esbargits mentalment. Luis Enrique no sembla que sigui tan partidari de projectar vídeos motivacionals o d'endur-se els seus jugadors al cinema o al teatre. Però segur que ha evitat que l'equip es capfiqués gaire amb un altre dia de la marmota a Anoeta. Directe com és, és plausible imaginar d'ell un missatge més del tipus: “Pensar poc i jugar molt.” I, per si de cas, córrer i disputar cada pilota com a mínim amb la mateixa intensitat que el rival.
Amb aquesta predisposició va sortir el Barça ahir a Anoeta. La pressió de la Real Sociedad d'Eusebio anava tan destinada a complicar el joc dels blaugrana com a intentar ofuscar-los, com li passa en aquest escenari repetidament, tot i que els jugadors i els entrenadors siguin aquests o uns altres. I per això la Real Sociedad va començar pressionant fort. Per això i perquè és el que sap fer amb Eusebio, i perquè és el que li va permetre donar un bany de futbol al Barça en l'última cita a Anoeta, encara que aquell dia l'afortunat en el resultat fos el Barça.
La Real va pressionar, doncs. Però el Barça no es va ofuscar. En el minut 5, ja va començar a trobar la sortida de la pilota i al cap de poc ja va llançar alguna amenaça prop del porter Rulli. A part de la intensitat i la determinació col·lectiva, un factor clau va ser la posició de Messi. Les posicions de Messi, més ben dit. L'argentí no va jugar ni a la banda ni al mig de l'atac. Va tornar a ser el jugador indetectable que apareix als llocs on farà qualsevol cosa que serà perjudicial per al rival. Donava sortida als migcampistes per superar línies de pressió i, ja amb pilota, desequilibrava la defensa local. Neymar feia una cosa similar, però més fixat a la banda esquerra. Era la Real la que no podia estar tranquil·la. El Barça dominava. Més la situació que el joc, però dominava. Hi va haver un moment en què fins i tot feia la sensació que com més bé jugava el Barça, més bé xiulava l'àrbitre, que va assenyalar un penal que es castiga a Sant Sebastià però no a la veïna Bilbao. Va durar fins que es va perdre el criteri amb les targetes. I tampoc no és que el Barça jugués tan bé. Pràctic, sí. Amb el 0-1, el partit es va jugar en les condicions que volia el Barça.
En la mitja part, va ser l'equip d'Eusebio el que es va haver de plantejar què podia fer perquè la situació canviés. Va provar amb l'agitació. Va apujar el ritme i va intentar fer embogir el partit. El Barça el va tornar a aplacar i la Real se'n va anar de festa major sense xutar entre els tres pals.
Ha superat el Barça el trauma d'Anoeta? No ho sé. No sé si va fer un partit terapèutic, però sí un partit pràctic, d'eliminatòria. L'hora de La La Land encara no ha arribat.