Fa quatre anys una horrible pandèmia ens va abocar a contemplar compungits estadis orfes. El papu ens va permetre de conèixer el futbol mut. Estadis amb eco, sense ànima. El Barça femení, com recordaran els lectors, va aixecar la primera Champions a Göteborg en un Gamla Ullevi fantasmagòric, sense l’escalf dels culers, que no van poder acompanyar l’equip en el dolç camí cap a l’èxit per les restriccions de mobilitat que exigia el moment i la situació. Potser per això ara, perquè la fotografia mental és recent, dol encara més veure com el divorci entre el Barça i els membres de la Grada d’Animació deixa 572 de cadires buides en un partit de Champions. Montjuïc va bategar a menor ritme en el Barça-Brest. De veritat no existien altres camins abans de procedir al tancament dràstic d’un sector de l’estadi? Laporta en el seu dia va actuar de 10 amb la tolerància zero en la greu problemàtica dels Boixos Nois. Chapeau. Aquell era un tema molt verinós i la va encertar. Ara, en un assumpte menor, no és tan clar que el club l’hagi encertat. L’esquerda són 21.000 euros i 14 expedients. Sap greu que el diàleg no hagi prosperat. El club acusa els grups d’animació d’haver incomplert els acords signats. Els grups al·leguen que no es pot criminalitzar tot un col·lectiu per actuacions individuals. De veritat que ni els uns ni els altres tenen mecanismes per desemmascarar els brètols que superen les línies vermelles de comportament dins d’un recinte esportiu? Hi perd el Barça. Caldrà recuperar el diàleg.