Mentre veia l'obert d'Austràlia de tennis al multipantalla d'Eurosport dijous a la matinada, em vaig quedar embadalit enganxat a l'iPod encuriosit per una semifinal del torneig de campions J.P. Morgan d'esquaix. Sí, d'esquaix. Una pilota petita que per als poc destres botava massa poc i que es juga en un petit frontó de tres parets i un vidre. Al cap de vint minuts, si no estàs ben preparat, esbufegues a un ritme intens i no pots parlar. Aquest esport el juguen minories a casa nostra –uns 30 clubs– després d'una efervescència esbravada en la dècada dels vuitanta i els noranta. Una part de la població s'hi va abocar de sobte en els anys dels yuppies i les muscleres i un percentatge alt dels mateixos que hi van jugar van acabar amb una raqueta a l'armari plena de pols. Moltes de les pistes dels gimnasos es van haver de reciclar i molts centres esportius basats en aquest esport van haver de tancar. Fa molts anys em va fascinar una contraportada d'El País en què explicaven vida i miracles del gran Jahangir Khan, un campió del món pakistanès que va estar no sé quants partits invicte. Faig un Google: 555. Explicava, el reportatge, que entre els millors del món hi havia un alt percentatge de jugadors que eren familiars seus. Dimecres, el partit entre el francès Gregory Gaultier i el pakistanès Mohamed Elsorbagy em va semblar èpic, d'una plasticitat brutal, tant per la força, com per la tècnica, com per l'estratègia. Em va impressionar la despesa física i la interacció arbitral. Un senyor mudat assegut a la graderia enmig de la resta d'espectadors encorbatats amb un micròfon. El torneig es juga a Nova York. Cada cop que hi havia una decisió, la més freqüent és determinar el let –quan un jugador fa nosa a l'altre i s'ha de repetir el punt– la cantava amb veu alta. Els jugadors obrien la porta de la pista per reclamar. Gaultier, a pesar d'haver necessitat assistència física i d'haver perdut el fil en el quart set per una decisió que va considerar errònia –va cridar com un possés– va acabar derrotant el número u del planeta. Gaultier és el número tres però crida més que ningú, tant en les seves celebracions cristianoronaldesques com en les reclamacions enèrgiques. Estimat o odiat, suposo. El setzè del món és un gallec, Borja Golán, i entre els deu millors hi ha set pakistanesos. Que ningú no pensi que el pàdel, ara arrelat a Catalunya i Espanya i ignorat pels anglosaxons i asiàtics –són d'esquaix– i que va irrompre ja amb força en l'anterior dècada, hagi tingut res a veure amb la decadència de l'esquaix. Quan aquest va començar a caure en picat, aquí la gran majoria de gent no sabia ni què carai era això del pàdel.