El Barça va seguint el guió habitual dels equips de Luis Enrique, aquell que diu que milloren amb el pas dels mesos i que es concreta en aquesta dada recordada de manera recurrent que les segones voltes les fan millors que les primeres, màxima que es compleix en cinc dels set cursos que fins ara ha completat l'asturià malcarat com a tècnic. Idèntic guió al que metonímicament segueixen tants partits que el Barça cuina a foc lent en les primeres parts i remata en les segones. D'acord amb aquest protocol, el Barça ha anat estabilitzant resultats, i ara, amb cinc triomfs seguits, encadena la millor ratxa de la temporada. Ha estabilitzat també el joc, fins fa poc deslluït, sovint irreconeixible, potser afectat per la baixa d'Iniesta, per la irregularitat de Neymar i per les rotacions. De manera que, tot i que el guió és sabut, que el malcarat ha assolit vuit títols de deu possibles i que l'equip és més que fiable –en la pitjor de les últimes vuit temporades, el Barça va ser finalista de copa i en la lliga no va sucumbir fins a l'últim sospir–, li han plogut els retrets. Com ha de ser, al Barça això també forma part del guió.

El malcarat, però, és cabut –i gràcies– i no capitula. Va mantenir que té la millor plantilla des que entrena el Barça fins i tot quan la suposada millora del fons d'armari començava a fer pudor de postveritat, o com s'anomeni ara a la propaganda fum fum fum que venen tants clubs cada estiu. I, contra la incomprensió mainstream, no ha cedit en l'aposta per André Gomes, entenent que, a falta d'Iniesta –32 anys, recordin, i una porcellana la mar de fràgil que caldrà racionar de manera cada cop més restrictiva–, aporta equilibri. Tampoc no ha cedit durant mesos amb el càstig a Aleix Vidal ni durant setmanes amb la suplència de Rakitic. Són mesures que aporten tensió, i més si els resultats no acompanyen, però sembla que funcionen. Rakitic, que sense treure la porteria contrària del punt de mira va saber segellar i blindar la via d'aigua defensiva que deixava Alves a la banda dreta i que l'últim Xavi ja no era capaç de contenir, havia tingut una arrencada de curs tèbia, de manera que Lucho li va aplicar un llarg tractament de xarop de banqueta, i el croat a Anoeta es va menjar la gespa i contra l'Eibar es va doctorar cum laude fent de Busquets. És una gran notícia, i n'hi ha més, com el creixement d'Arda i la ja inesperada recuperació d'Aleix Vidal. Totes, conseqüència d'un estil innegociable des que es va desempallegar de Deulofeu. Però podem seguir atorgant tot el mèrit a Messi, que, a més d'incommensurable, cau millor que Lucho. El cabut, que va entendre a temps que Leo és excepció, regla, armari, club, infinit i més enllà, no ens ho discutirà.