El cabut

El Barça va seguint el guió habi­tual dels equips de Luis Enri­que, aquell que diu que millo­ren amb el pas dels mesos i que es con­creta en aquesta dada recor­dada de manera recur­rent que les sego­nes vol­tes les fan millors que les pri­me­res, màxima que es com­pleix en cinc dels set cur­sos que fins ara ha com­ple­tat l'asturià mal­ca­rat com a tècnic. Idèntic guió al que metonímica­ment seguei­xen tants par­tits que el Barça cuina a foc lent en les pri­me­res parts i remata en les sego­nes. D'acord amb aquest pro­to­col, el Barça ha anat esta­bi­lit­zant resul­tats, i ara, amb cinc tri­omfs seguits, enca­dena la millor ratxa de la tem­po­rada. Ha esta­bi­lit­zat també el joc, fins fa poc des­lluït, sovint irre­co­nei­xi­ble, pot­ser afec­tat per la baixa d'Ini­esta, per la irre­gu­la­ri­tat de Ney­mar i per les rota­ci­ons. De manera que, tot i que el guió és sabut, que el mal­ca­rat ha asso­lit vuit títols de deu pos­si­bles i que l'equip és més que fia­ble –en la pit­jor de les últi­mes vuit tem­po­ra­des, el Barça va ser fina­lista de copa i en la lliga no va sucum­bir fins a l'últim sos­pir–, li han plo­gut els retrets. Com ha de ser, al Barça això també forma part del guió.

El mal­ca­rat, però, és cabut –i gràcies– i no capi­tula. Va man­te­nir que té la millor plan­ti­lla des que entrena el Barça fins i tot quan la supo­sada millora del fons d'armari començava a fer pudor de post­ve­ri­tat, o com s'ano­meni ara a la pro­pa­ganda fum fum fum que venen tants clubs cada estiu. I, con­tra la incom­prensió mains­tream, no ha cedit en l'aposta per André Gomes, ente­nent que, a falta d'Ini­esta –32 anys, recor­din, i una por­ce­llana la mar de fràgil que caldrà raci­o­nar de manera cada cop més res­tric­tiva–, aporta equi­li­bri. Tam­poc no ha cedit durant mesos amb el càstig a Aleix Vidal ni durant set­ma­nes amb la suplència de Raki­tic. Són mesu­res que apor­ten tensió, i més si els resul­tats no acom­pa­nyen, però sem­bla que fun­ci­o­nen. Raki­tic, que sense treure la por­te­ria contrària del punt de mira va saber sege­llar i blin­dar la via d'aigua defen­siva que dei­xava Alves a la banda dreta i que l'últim Xavi ja no era capaç de con­te­nir, havia tin­gut una arren­cada de curs tèbia, de manera que Lucho li va apli­car un llarg trac­ta­ment de xarop de ban­queta, i el croat a Ano­eta es va men­jar la gespa i con­tra l'Eibar es va doc­to­rar cum laude fent de Bus­quets. És una gran notícia, i n'hi ha més, com el crei­xe­ment d'Arda i la ja ines­pe­rada recu­pe­ració d'Aleix Vidal. Totes, con­seqüència d'un estil inne­go­ci­a­ble des que es va des­em­pa­lle­gar de Deu­lo­feu. Però podem seguir ator­gant tot el mèrit a Messi, que, a més d'incom­men­su­ra­ble, cau millor que Lucho. El cabut, que va enten­dre a temps que Leo és excepció, regla, armari, club, infi­nit i més enllà, no ens ho dis­cu­tirà.