Teories de l'evolució
La vida et porta per viaranys inesperats. I els equips evolucionen. El Barça s'ha endurit i l'Atlético s'ha estovat. I en aquesta evolució guanya el Barça, que va mig enllestir la semifinal de la copa al camp de l'equip que l'ha deixat fora de les dues últimes Champions. Si més no, això és el que vam veure ahir al Vicente Calderón. No va ser una cosa només del partit d'ahir. Ja sabem de fa dies que el Barça no se sent incòmode defensant-se d'una manera diguem-ne convencional (que no es defensa sempre atacant, vaja). I intuïm també de fa dies que aquella guerrilla que jugava com un sol home i que no perdonava quan disparava s'ha afluixat una mica. L'Atlético viu sense viure en ell mateix, que deia Santa Teresa. Ni és el millor equip defensiu del món que era ni sap ser un equip que porta la iniciativa i ataca. L'intent d'evolució l'ha confós. És com l'adolescent que fa la gran crescuda però no té gens clar què vol ser quan sigui gran. Ho va intentar per la via heroica i amb l'èpica del Calderón quan tenia l'eliminatòria perduda, però va transmetre més desesperació que confiança en la remuntada. Continua sent un molt bon equip, però el Barça va ser més sòlid.
No és que l'equip de Luis Enrique ho tingui tot molt més clar. Però almenys, quan es proposa competir (no com al Benito Villamarín), és un equip temible. Ja sigui en la versió més pragmàtica d'ahir i dels últims temps o en la que de vegades enyorem de l'equip de més possessió i combinació, que també li surt de tant en tant. Competint, pot jugar de diverses maneres. Sense competir, és igual com vulgui jugar. Ahir va tornar a competir. Va aguantar l'embranzida de la guerrilla de Simeone al començament i, per fi, va tenir la fortuna que tantes vegades li havia faltat contra els colchoneros, marcar aviat. Primera arribada, primera ocasió, primer gol. Si no fos perquè reconeixem les samarretes, hauríem dit que era el típic gol de l'Atlético. Una pilota que va robar Mascherano al seu propi camp i que Suárez va aprofitar com si fos una assistència de gol. Amb això, amb tan poc, l'Atlético s'ha fet un nom en l'elit del futbol. I amb això, amb tan poc, el Barça va començar a construir el seu bon partit.
Des d'aquell moment, el partit es va aclarir. I això va anar a favor del Barça, és clar, més partidari de fugir de la confusió que l'Atlético. L'equip de Simeone es va veure en la pitjor situació en un moment que li costa reconèixer-se. I el Barça el va saber fer patir. El va anul·lar en la ingrata tasca d'haver de construir joc i el va castigar amb una transició rere l'altra. I amb recursos puntuals com les pilotes llargues de Cilessen a Suárez. Si Piqué ja és un central de categoria jugant amb molts espais al darrere, estant més abrigat és un colós. Diumenge ja va aguantar l'equip en la seva indolència durant molts minuts i ahir va ser inexpugnable. Neymar també estava en la seva salsa. Amb dos laterals drets pendents d'ell, els va fer anar de bòlit. I Messi va anar agafar la sintonia del partit, fins que es va convertir un altre cop en el director d'orquestra i cap d'operacions ofensives. També va tocar el timbal, amb un xutàs de fora de l'àrea en el segon gol. Els interiors, en canvi, eren els que tenien una feina més ingrata. Es van dedicar més a cobrir espais que a exercir el control del partit. Van ser escuders de Mascherano, un central al lloc de mig centre que escombra més que equilibra. Incomodant l'Atlético de moltes maneres, el Barça es va apropiar de la primera part.
Simeone va posar sobre el tauler l'últim recurs que li quedava, tocar la corneta. Va enviar a la gespa tots els davanters que tenia a la banqueta i va començar a dirigir la grada d'animació del Calderón. El gol, però, va arribar a la vella manera, a pilota aturada. Amb el camp rugint i l'equip local desbocat, el Barça va patir una mica. Tenia dues opcions: o tenir la pilota o rematar amb més gols. Defensar-se fins al final era suïcida. Amb interiors nous i de refresc, Messi va trobar socis per allunyar el joc de l'àrea de Cilessen. N'hi va haver prou per arribar amb victòria al final.