El fut­bol hau­ria de ser un impe­ca­ble apa­ra­dor de pràctica democràtica, labo­ra­tori on apro­fun­dir en els valors de civi­lit­zació i progrés que ens hem ator­gat. Escri­vim hau­ria en con­di­ci­o­nal perquè tal desig ja és uto­pia, anhel de qua­tre beneits en mino­ria abso­luta. Hauríem, tor­nem-hi, de creure que un altre fut­bol també és pos­si­ble i no con­for­mar-nos a xapo­te­jar cons­tant­ment en aquest fan­gar. La gent del Rayo no arriba a les con­vic­ci­ons pròpies d'un Sankt Pauli –per esmen­tar una referència emblemàtica–, però demos­tren clare­dat d'idees quan mirem de tro­bar coherència en els fets. Igual es mobi­lit­zen per un des­no­na­ment que pels drets de les mino­ries o la igual­tat de les dones. Resulta cohe­rent que es neguin a accep­tar un neo­nazi ucraïnès a les seves files, però ningú s'ha moles­tat a com­pro­var si Roman Zozulya és fefa­ent­ment el que denun­cien, encara que sigui per allò de la pre­sumpció d'innocència. Tot i que sense cons­ta­ta­ci­ons, altres, els que s'escan­da­lit­zen per sis­tema, han cor­re­gut, és clar, a cri­mi­na­lit­zar l'afició valle­cana tit­llant-la d'intran­si­gent i gai­rebé tali­bana. Els juga­dors del Betis, al com­plet, han denun­ciat el “lin­xa­ment públic” sofert, segons ells, per Zozulya, i el mateix pre­si­dent de la LFP, Javier Tebas, estu­dia una que­re­lla per coacció. El món a l'inrevés. El Betis mai ha recla­mat res al seu davan­ter cen­tre, mal­trac­ta­dor con­dem­nat, ni el pre­si­dent ha patit cap obs­ta­cle mal­grat la seva vella militància a la fei­xista Fuerza Nueva. Tam­poc l'Atlético ha dit ni piu sobre l'acu­sació rebuda per un dels seus cen­trals, detin­gut per agre­dir la seva pare­lla. Men­tre jugui bé, per què exi­gir-li mínima decència, per què recla­mar-li res­pon­sa­bi­li­tats de sim­ple ciu­tadà. I més val no par­lar tam­poc de les pres­si­ons del Real Madrid per jugar a Vigo com fos.

També seria democràtic, en altres àmbits, posar fi a la per­se­cució que amenaça les cames de Ney­mar i no ali­men­tar bai­xes pas­si­ons ali­e­nes per boca de vice­pre­si­dents que s'empa­to­llen en l'oratòria. I ja de pas­sada, hauríem, tor­nem al con­di­ci­o­nal, de callar si no som capaços de prac­ti­car a casa els valors amb què tant se'ns omple la boca. Un expre­si­dent del Barça està sent inves­ti­gat per la fis­ca­lia nord-ame­ri­cana i tot­hom con­ti­nua amb la mirada dis­treta, no fos cas que se'ns acudís refle­xi­o­nar sobre la seva tra­jectòria i actes o l'evi­dent frau que ha supo­sat la con­fiança dipo­si­tada en ell a les urnes. Tam­poc ningú es molesta a exi­gir que s'aca­bin les por­tes giratòries, habi­tu­als en política i rebut­ja­bles, segons manual, en qual­se­vol sec­tor. La direc­tiva con­ti­nua pagant els ser­veis pres­tats a aquells que han seguit el seu dic­tat en la línia edi­to­rial que més els con­ve­nia, sense que ningú gosi denun­ciar una pràctica tan moral­ment rebut­ja­ble. El club es torna cada cop més opac, antitètic a la tra­jectòria històrica, con­di­ci­o­nat per la ide­o­lo­gia dels seus ges­tors, que l'ente­nen com un negoci a bui­dar de sen­ti­ment i exem­ple social, però tant se val, cen­trem-nos en rota­ci­ons, lli­gues o copes. Poc podrem escan­da­lit­zar-nos pels pèssims exem­ples ali­ens si abans no cui­dem curo­sa­ment la nos­tra praxi, mal­grat que això comenci a sem­blar com exi­gir la lluna, un impos­si­ble. El fut­bol no vol saber més enllà que gua­nyin els meus. En aquest camp pri­mari, el desig de democràcia plena és avui un con­cepte buit de con­tin­gut. Pur brin­dis al sol.