Robert Kraft, propietari d'una de les indústries de l'alimentació més poderoses del món, és amic de Donald Trump. Kraft és el propietari dels New England Patriots, vigent campió de la Super Bowl. El millor quarterback de la història, el número 12 del Patriots, Tom Brady, sovint juga a golf amb Trump. I potser a un dels millors entrenadors de la història de l'NFL, el malcarat Bill Belichick dels Patriots, l'associaven amb els demòcrates, però abans de les eleccions, sense demanar el vot per Trump, el va suggerir. Per molts estatunidencs, la derrota dels New England Patriots la matinada de diumenge a dilluns, no suposava només el desig que l'equip més odiat dels EUA acabés agenollat, sense cap mena de dubte, sinó presenciar la primera derrota del nou president americà. Després de les sortides de to que ha anat proclamant des de les primàries dels republicans i des que s'ha convertit en el nou propietari de la Casa Blanca, amb una política a còpia de decrets, i després que es pronunciés pel Twitter animant els Patriots, la gent tenia ganes de veure'l encaixar la primera derrota. Ni així. Tot el que Trump toca llueix com l'or, de moment. I, com no podia ser d'una altra manera, els Patriots van guanyar el partit, la Super Bowl, la seva cinquena en els darrers setze anys, i es van convertir en l'equip més poderós del segle XXI i després d'haver protagonitzat contra els Falcons una remuntada mai vista en aquest partit final, quedant ja per al record com una joia de partit d'aquesta magnífic esport. Haurem d'esperar a veure la primera derrota de Trump en un altre àmbit de la vida nord-americana. I que arribi aviat.

És una llàstima que aquest esport i els seus horaris ens quedin tan lluny i desajustats en les nostres agendes i prioritats (horaris de matinada), perquè molta gent s'està perdent un esdeveniment que no té preu. Ja no és pel partit de l'altra matinada, perquè una Super Bowl, com una final de la Champions, té molt atractiu, i tampoc pel drama que es va viure a Huston, superant el que es podria escriure per a un guió d'una pel·lícula de Hollywood, sinó perquè el futbol americà és un esdeveniment insuperable.

A casa nostra, el futbol americà va arribar fa uns anys i s'hi manté en la pràctica amateur i amb un tractament residual per part dels mitjans, en què poc o gens es recull el que passa en l'NFL. No vol dir que no hi hagi aficionats i que a través de televisions de pagament, de Twitter i de pàgines especialitzades no es pugui seguir amb precisió què succeeix en una lliga de la qual, aquí i a Europa, podríem aprendre molt. Tot i això és invisible en l'agenda dels mitjans i només apareix per la Super Bowl o per algun escàndol.

Fa anys van aparèixer els Dragons, en una lliga que l'NFL va voler projectar a Europa, i Barcelona va ser una de les ciutat triades. Malauradament, va ser maleïda, i no pels aficionats, sinó principalment per molts periodistes que primer van tractar l'esport com un succedani i una mala rèplica del rugbi i després amb l'actitud de qui tem que alguna cosa estranya i forana pugui fer trontollar l'esport rei, que per a nosaltres és el futbol. Als Estats Units, el nostre futbol cada dia té més presència i és més popular, perquè hi ha afició (especialment sud-americana), espai i acceptació. Aquí no vam permetre que la Lliga Mundial en què participaven els Dragons tingués recorregut, perquè se li va negar l'atenció. Una llàstima, perquè hi havia moltes coses per aprendre'n, molta filosofia i valors, i també organització i treball destinat a fer que l'espectador fruís de l'espectacle.

Els Dragons van marxar i, anys més tard, va desaparèixer la Lliga Mundial, però sortosament ens queda el tresor de l'NFL i la seva gran festa de la Super Bowl, encara que la guanyi i la domini de manera dictatorial l'equip més odiat d'Amèrica, l'equip de Trump.