No hauria de ser notícia que el Barça afronti un partit de lliga al Camp Nou amb una mà de jugadors que no hagin jugat tres dies abans un altre partit. Hauria de ser normal i també ho hauria de ser que guanyés la majoria de rivals, malgrat no sortir amb els onze millors, perquè per això té la plantilla i la nòmina que té. Hauria de ser més normal el 3-0 contra l'Athletic que l'1-2 contra l'Alavés. Tampoc hauria de ser notícia que Messi descansés l'última mitja hora d'un partit sentenciat i que Luis Suárez s'estalviés un partit de tant en tant i fos Paco Alcácer qui fes el que millor sap fer, marcar gols. Hauria de ser normal que Aleix Vidal donés aire sovint a Sergi Roberto, una alternativa a Luis Enrique i fins i tot arguments per debatre la titularitat al lateral dret. I segurament tampoc hauria de ser notícia que un mig del camp amb André Gomes, Arda Turan i Rafinha no fos vist quasi com una amenaça en absència d'Iniesta i Sergio Busquets.

En general, percebem les rotacions no com un bé imprescindible, sinó com un mal inevitable. Sabem, perquè està demostrat, que no pots aspirar a tots els títols amb un calendari inhumà si no tens una plantilla capaç de repartir-se els 60 partits d'alta competició que hauràs de disputar, i tot i així entomem una alineació amb rotacions però farcida d'internacionals no com un luxe, sinó com una concessió al rival de torn. Ens les agafem com si ens robessin una part de l'equip, del partit i del futbol que esperàvem veure. És instintiu, és inconscient, és quasi visceral i sembla que també sigui incurable.

Només després d'un dràstic procés de racionalització, eventualment amb l'ajut d'una dosi de Valium, arribem a acceptar o a fer veure que acceptem que allò és la millor solució per mantenir un to competitiu elevat cada tres dies i durant vuit o nou mesos i, per tant, la millor estratègia pensant en els títols. Només així posem bona cara al partit sabent –perquè ho sabem– que si la cosa no acaba de funcionar ens oblidarem totalment de les virtuts de l'estratègia i només ens recordarem dels que no han jugat, sense importar-nos gaire si el problema de l'equip ha estat aquest o un altre. I és en aquesta realitat paradoxalque després de guanyar 1-2 al Vicente Calderón en l'anada d'una semifinal de copa que presumies dura o molt dura, acabem posant el focus en les coses que el Barça ha fet malament, en comptes de fer-ho en les coses que ha fet bé. És la normalitat a can Barça. Per bé i per mal.