Per un periodisme humil i honest

La Fede­ració d'Asso­ci­a­ci­ons de la Premsa d'Espa­nya (FAPE) vol inter­ve­nir en el debat del futur Pacte Naci­o­nal per a l'Edu­cació per tal que es pugui incloure una assig­na­tura de cul­tura mediàtica en els currículums d'edu­cació bàsica. La seva opinió, abso­lu­ta­ment cohe­rent amb la rea­li­tat, és que ens tro­bem davant d'una soci­e­tat for­ta­ment medi­a­tit­zada i, per tant, la neces­si­tat de saber lle­gir i enten­dre el fun­ci­o­na­ment dels mit­jans ha de ser una com­petència necessària per a qual­se­vol ciu­tadà.

Una soci­e­tat mediàtica­ment culta és una soci­e­tat en què els valors de la democràcia estan més enfor­tits. Però, les soci­e­tats medi­terrànies són pro­pen­ses al cli­en­te­lisme i la ingerència quan ana­lit­zem les rela­ci­ons entre empre­ses de comu­ni­cació i grups de poder. També, clubs de fut­bol. L'any 2010, Àlex San­tos publi­cava L'entorn. El circ mediàtic del Barça, lli­bre de reco­ma­nació obli­gada per als inqui­ets estu­di­ants de peri­o­disme que, avui, arri­ben a la facul­tat ado­rant la zona de premsa del Camp Nou o la del Ber­nabéu com el seu san­tu­ari de feina.

Si la FAPE se surt amb la seva, no només caldrà ins­truir els futurs uni­ver­si­ta­ris sobre con­cep­tes com el paral·lelisme polític (les por­ta­des de dia­ris com La Razón i l'ABC ens en donen una mos­tra diària) o la ingerència política (l'antic Canal 9 al País Valencià i la Cor­po­ració pujo­li­ana a Cata­lu­nya en van ser uns bons exem­ples); també caldrà que aquells que a l'hora del pati tre­uen la pilota i s'ima­gi­nen que són Messi o Cris­ti­ano, o qual­se­vol peri­o­dista estre­lla del prime time, enten­guin que en el peri­o­disme espor­tiu també hi ha pra­xis que vore­gen allò ètica­ment res­pon­sa­ble. O, en tot cas, que no ens aju­den a enal­tir el peri­o­disme com una pro­fessió necessària per crear una opinió pública capaç de refle­xi­o­nar crítica­ment sobre els afers de la soci­e­tat.

Els esde­ve­ni­ments ens ense­nyen que la crisi de legi­ti­mi­tat de la nos­tra democràcia ens porta a abraçar opci­ons cada dia més allu­nya­des d'allò que es con­si­dera nor­ma­tiu. A la vegada, els mit­jans de comu­ni­cació par­ti­ci­pen de la cre­ació de cor­rents d'opinió que aca­ben afec­tant la per­cepció que tenim dels nos­tres pro­ble­mes. Quan en el peri­o­disme espor­tiu també besem escuts, enar­bo­rem ban­de­res o fem vole­iar bufan­des con­tribuïm a fer una soci­e­tat més mani­quea i incapaç d'enten­dre els con­tras­tos. Des­gra­ci­a­da­ment, vivim un peri­o­disme espor­tiu cli­en­te­lar –sobre­tot en els esports majo­ri­ta­ris– des de finals dels setanta. Però això no ens ha de fre­nar de rei­vin­di­car mira­des més impar­ci­als, més sub­jec­ti­va­ment hones­tes, humils i con­tras­ta­des. Mira­des amb més pers­pec­tiva de gènere, la que no han tin­gut deter­mi­nats pro­gra­mes de tele­visió, que encar­nen tots els este­re­o­tips de l'Espa­nya en blanc i negre que alguns volem aban­do­nar.