Donades la naturalesa cíclica del futbol, la insistència culer a arribar a la final de copa, la revifalla de l'economia i la circumstància que el president del Real Madrid sigui macroempresari de la construcció, era perfectament previsible que el Bernabéu tornés a estar en obres coincidint amb el Barça -Alavés que dirimirà el títol i amb la nova sessió de xiulada a l'himne espanyol i de televisius camuflatges sonors que serviran de preludi al matx. I si, paraula de Florentino, el macroempresari diu que l'estadi estarà en obres, és que ho estarà i punt, com diu Zidane, preclar com sempre a l'hora de veure la jugada. O sigui que no siguin desconfiats. Al capdavall, “en obres” és un comodí que funciona sempre. Si val a l'hora de definir igual l'estat civil que l'estat del guatsap aquest que ens arruïnarà la vida, i fins i tot per fer lloes malèvoles a belleses amb ortodòncia en mode parafraseig de Neruda, “me gusta cuando ríes porque estás como en obras”, també ha de valer com a coartada per no haver d'exposar el temple madridista ni a una eventual celebració de l'etern rival –i de l'infaust i pèrfid Piqué en particular–, ni a una humiliant, sacrílega xiulada separatista que sembla que a bona part de la merengada, la més orgullosament patriòtica, li pot arribar a molestar més que la festa d'un Barça campió.

No, no facin com amb els arbitratges, no busquin fantasmes i conspiracions. I per cert, recordin que dels àrbitres i de les seves cagades, que mira que en són, de dolents, només se'n parla, aquí, allà i arreu, quan van mal dades. Quan els resultats no fan el pes, com li passa ara a la lliga al Barça, que tampoc no convenç pel joc, esmaperdut l'estil i extraviat el migcampisme amb què va governar amb mà de ferro la galàxia. Permetin, ja que hi som, uns consells terapèutics per abrigar-se aquest hivern futboler tan àrid i tan empedrat de presumptes males intencions de les altes instàncies federatives. Un, no s'encaparrin en la conspiranoia arbitral, és cosa de les sensacions aquestes. Quan millorin –les sensacions–, els àrbitres seguiran sent igual de dolents, però les cagades perjudicials tornaran a no tenir importància. Dos, cultivin l'estoïcisme i la paciència. Vam governar amb Busquets, Xavi i Iniesta, i el segon ja no hi és i el tercer enfila la recta final, de manera que el cabut Luis Enrique gestiona una renovació a base de proves i errors en la medul·lar. És una etapa desagraïda, però hi ha motius per al consol i l'esperança: de la vigència del regnat de Messi a la inesgotable vitamina competitiva d'un equip que es menja l'herba encara que no li surti res; que, havent deixat enrere un secular vici culer, és capaç de guanyar fins i tot el dia que juga només a provocar indigestions. I tres, pensin que és en aquesta fase de transició –no sabem cap a on, com amb tota transició–, que rau precisament un altre motiu per substituir l'escàndol per l'empatia quan el Madrid esgrimeix les segur que necessàries reformes al Bernabéu. O és que, desfigurats els seus signes d'identitat, no està ara el joc del Barça també en obres?