Hi ha una gran indignació en el barcelonisme pels xiulets de l'altre dia, sorgits des de la grada i encaminats a escridassar el tècnic i algun jugador. Ens hem acostumat massa bé en el darrer decenni llarg, però tots sabem que són els xiulets de sempre, els de la mala baba del culer del Camp Nou.

El bon futbol i els títols –malgrat l'odi generat contra Josep Guardiola i que un dia Sandro Rosell desvetllés que el 3% de la massa social hauria venut Lionel Messi–, han fet tancar el bec al xiulador professional del temple i a aquell soci tan aficionat a desenfundar el mocador, especialment per criticar els esportistes.

Sorprèn molt, però molt, que aquesta facció de sorollosos estigui tan indignada en aquest moment i no s'hagi pronunciat ni amb una petita queixa contra la llotja quan fa quatre dies els seus directius van abocar el camió de les escombraries contra el mateix club fent que un tribunal culpés el Barça d'haver comès delicte fiscal. Llavors, el soci, que sembla que mai s'assabenta de res, no va xiular. Quina llàstima, perquè aquest sí que era un motiu per a xiulada, mocadorada i indignació.

El Camp Nou és un mal lloc quan les coses no funcionen. He de matissar que quan parlo del Camp Nou em fereixo al Camp Nou dels socis. És un espai carregat d'una mala llet quan les coses no rutllen que de vegades sembla que estiguem a Mestalla o a La Romareda, o fins i tot al camp de l'Espanyol o del Madrid, on les respectives aficions acostumen a mostrar una crueltat sagnant amb els seus esportistes quan es vol mostrar indignació.

Aquí, després de un triplet i un doblet, la mala baba de sempre ha tornat a l'estadi. Benvinguts als temps passats!

Sorprèn, i molt, que el soci ara estigui indignat i que no hagi tingut un moment per reflexionar per què el Barça està com està. Per poc que es posi a pensar acabarà entenent que som aquí perquè durant un temps, malgrat jugar igual de malament, un tal Messi ho desnivellava tot. Ara també, però abans no fallava mai. El Barça va fer una aposta per un tècnic que malgrat dir que respectava el projecte cruyffista mai no hi ha cregut ni sap com aplicar-lo, i per proximitat, això també s'aplica a la junta, president inclòs, que en temps de moció de censura el 2008 va sentenciar: “Hem de fer fora el cruyffisme del Barça. Votar sí a la moció es votar no a Cruyff.” Doncs així segueixen. El club, el seu president i els seus directius ja sabien què feien quan van fitxar Luis Enrique.

Malgrat que el futbol del Barça cada cop fa més pena i està abocat a no produir cap mena d'alegria aquest curs, crec que l'aficionat del Barça no hauria de xiular els seus esportistes. Només falta que un dia ens haguem d'empassar aquelles denigrants imatges de quatre arreplegats a la sortida de l'entrenament insultant els futbolistes i donant puntades de peu i cops contra els seus cotxes.

És preferible buidar el camp o mirar cap als seus gestors, els que decideixen gastar-se uns 60 milions d'euros per tornar a finançar el València en comptes d'apostar per una estrella consolidada en el mercat o, més ben dit encara, apostar pel planter, però això últim no ha estat una prioritat i així estem ara.

De la situació actual només hi ha un camí, i no és el d'escridassar els esportistes: que Luis Enrique se senti capaç de redreçar la situació, que ho transmeti al president i que el vestidor se'l cregui sense cap fissura. En cas contrari, el desaparegut Bartomeu haurà d'aparèixer i prendre una determinació.