En mode autodestrucció
El Barça ha ensumat el fracàs i el resultat és aquesta barreja de cabreig i desconfiança que es va viure al Camp Nou diumenge, amb el Leganés com a convidat de pedra. Naturalment, tot és relatiu. Fracàs és una paraula massa gruixuda en termes de temporada (és febrer i l'equip encara està viu en totes les competicions), en termes de cicle (8 de 10 títols guanyats amb Luis Enrique a la banqueta) i encara més en termes de projecte (en 12 anys, 8 lligues i 4 Champions, inclosos dos triplets). Però la percepció de la realitat és lliure. Tan lliure com perquè Leo Messi no celebrés cap dels dos gols amb què va donar els tres punts contra el Lega. Tan lliure perquè un sector del barcelonisme vulgui cremar a la foguera un bon futbolista que acaba d'arribar com André Gomes. O tan lliure perquè algunes vaques sagrades del vestidor hagin marcat distàncies amb el seu entrenador, com van fer, volent o no, Busquets i Iniesta després de l'europallissa de dimarts passat al camp del PSG.
No tot és blanc o negre. El Barça de Luis Enrique no és l'ànima en pena que vam veure diumenge al Camp Nou, ni l'equip esquifit que va claudicar al Parc dels Prínceps de París, de la mateixa manera que el Barça de Rijkaard no era el que va anar al Bernabéu a fer el passadís i recollir un cabasset de gols, ni el Barça de Guardiola era el que va investir Mourinho al Camp Nou amb la seva única lliga espanyola. Tots van saber treure suc de l'equip durant un temps i després ho van deixar de fer, perquè les circumstàncies canvien, el grup evoluciona i les apostes que es fan durant el trajecte no sempre funcionen ni donen el mateix resultat. L'aposta que més ha condicionat Luis Enrique és la del trident. Tenir Messi, Suárez i Neymar és un luxe, que ha donat gols, partits, títols i espectacle, però ha condicionat sempre les alineacions, els canvis, la composició de la plantilla, les dinàmiques de joc amb i sense la pilota, l'estructura de l'equip, la seva fiabilitat i qui sap fins a quin punt els valors col·lectius que fan fort l'equip i tot el grup. Massa motxilla perquè les coses vagin molt bé durant molt de temps.
A París es van alinear els astres, potser sí, però el Barça fa temps que és més irregular i més vulnerable que abans; fa temps que no (es) diverteix amb el seu joc; fa temps que no juga al que vol, sinó al que pot o li deixen; fa temps que, sent candidat a tot, va deixar de ser favorit a res. Segurament tot això explica que, a París, l'equip i l'entorn hagin entrat en mode autodestrucció. Veurem quan i sobretot com en surt.