Confesso que, respecte dels Jocs Olímpics d'hivern que es volen organitzar a Barcelona i la Cerdanya, tinc el cor dividit. Com a periodista i aficionat als esports de neu, no em podria fer més il·lusió que el Pirineu català fos l'escenari d'una competició esportiva tan important. El projecte és tècnicament viable, i aquells que diuen que no té lògica que un país mediterrani com el nostre organitzi uns Jocs d'hivern demostren que no hi entenen ni un borrall. De neu, n'hi ha, i si no neva, que tot pot passar, es fabrica i llestos. La candidatura també reuneix dues condicions molt valorades pel COI: la concentració dels escenaris i la proximitat de la subseu de neu (La Molina i Masella) amb una seu principal ubicada en una ciutat de renom internacional (Barcelona). Si per alguna cosa patina la candidatura és per la falta d'una base d'esportistes de nivell, que s'hauria de generar a correcuita per poder guanyar alguna medalla i no fer el ridícul.

Però, com deia, tinc el cor dividit. Com a contribuent, arrufo el nas. En moments de crisi, apostar per un projecte amb un pressupost d'uns 1.500 milions d'euros –més els corresponents increments, que ja ens coneixem– em tira definitivament enrere. Posats a confessar, haig de reconèixer que fa un temps no pensava igual. En aquest mateix diari vaig escriure que les comarques pirinenques “es mereixen” que hi pensem. I ho continuo pensant. Els Jocs sempre s'han vist com una oportunitat per fer inversions. Però si de debò en calen, que no ho poso en dubte, que no s'inventin projectes faraònics per fer-les. Es fan, i punt. Malament rai si el país ha d'avançar a còpia de muntar saraus.

També hem de tenir en compte que els Jocs d'hivern ara mateix no els volen ni a Oslo, la capital del país amb més medallistes de la història. Les ciutats reclamen un canvi de model, però aquí fem xuts endavant: que si primer el 2022, que si després el 2026 i que si ara el 2030. Anem marejant la perdiu, i tots sabem que és improbable que aquest projecte arribi a bon port.