Salvadors
El guió del futbol actual exigeix convertir cada setmana en la decisiva, cada partit en el transcendental. Com si no hi hagués demà i no quedessin més dies que llonganisses. Això de viure a la superfície sense cap desig d'aprofundir en les autèntiques causes dels malestars puntuals genera un neguit que voreja la histèria. En tot cas, si algú desitja conèixer la identitat dels futurs salvadors de la temporada, això només ho pot redimir el nucli dur. Cap novetat. Com és norma, els de costum: el president Leo Messi, els directius solvents de la vella guàrdia –no cal ni esmentar-los per obvis– i alguna novetat plenament integrada, cas de l'uruguaià. Ja que s'han acostumat a carregar el club a les espatlles, també traginaran amb la resta de campanya i d'ells dependrà en exclusiva la nota final de curs. Sempre, és clar, que assoleixin el grau d'excel·lència exigible per a la competició, sigui en to físic, estat de forma, grau d'inspiració o, igual d'important, mantinguin l'habilitat de viure en la bombolla d'isolament que els aïlla de l'habitual guirigall. Ara, com a curiós símptoma cíclic, torna la dèria dels repartidors de carnets, aquells que dictaminen, convençuts de ser els amos, qui és bon culer i qui un malbarsalunista, així, mal escrit i tot. Ells acusen d'oportunistes els que, després de la desfeta a París, van sortir a recordar que el carro marxa pel pedregar de fa anys. I no acusen els jugadors, recurs fàcil, sinó els responsables de l'entitat, que continuen despullats. Aquí, els únics vestits són els futbolistes que porten l'uniforme i han guanyat vuit títols en el bienni de Luis Enrique, cicle que ara genera interrogants de continuïtat.
Si escoltem Piqué, millor que el vestidor opti per tancar interessades files d'aliança amb el tècnic. Que vagin a la seva. El disbarat el posen altres i només cal sentir-los defensar, encara, la presència i protagonisme del planter com si no fos evident que l'han trinxat. Quan el futur president i avui encara central recorda Martino i aquella femta de situació, hom diria que ningú va ser responsable de portar el tècnic argentí, fitxat per pur caprici del desaparegut. Posats a negar des de la defensiva de qui no té arguments, també xiulen per despistar quan els recordes que s'han gastat fortunes d'escàs rendiment abans de triar l'opció de continuar confiant en els fruits del planter. Quan es posen a dissimular i opten per allò tan vell d'aventurar presumptes reforços estiuencs com a maniobra de distracció, es destapen els peus. Al pas que van estirant de veta i butxaca, no començaran mai l'Espai Barça per falta de fons. La mamella no dona per a tant. Sort que el país és petit, ens coneixem tots i fa temps que ens afaitem. Per tant, d'aquesta només se'n sortiran si els redimeixen els futbolistes veterans. L'últim episodi dedicat a l'acció de responsabilitat contra exdirectius ratifica pautes de comportament prou sabudes. Volen passar per magnànims quan només els interessa justificar el desgavell creat amb la indemnització de l'asseguradora, que ja s'ho cobrarà amb posteriors contraprestacions. Normal que empal·lideixin quan l'equip fa figa, perquè els deixen, sistemàticament, amb les vergonyes a l'aire. De moment, millor que guanyin al Manzanares. Així respiraran i tornarem tots a gaudir d'uns dies de coll.