Creure-hi o no creure-hi
Una de les coses que fan el futbol tan apassionant és que molta gent s'estigui plantejant seriosament que demà al Camp Nou el Barça pugui remuntar un 4-0 contra el PSG per seguir viu en la Champions. El mateix Barça que fa menys de tres setmanes, al Parc dels Prínceps de París, es va rendir sense condicions ni pal·liatius, aquell al qual la mateixa UEFA no dona cap possibilitat de passar als quarts de final, aquell mateix equip, resulta que pot guanyar aquesta batalla.
La literatura tradicional té diversos capítols dedicats a l'èpica, pàgines amb màximes com ara “el futbol és així”, “cada partit és una història diferent” o “el futbol és un estat d'ànim” o “mentre l'àrbitre no xiuli el final...”. I és cert, està empíricament demostrat. Algunes d'aquestes frases, si no totes, serveixen per descriure la situació ambiental del prepartit al Camp Nou, oblidant –això sí– que per explicar com s'ha arribat fins aquí hi ha més preguntes que no pas respostes. Perquè ens podríem preguntar què se n'ha fet, de l'apatia, la buidor i la incapacitat de reacció de París? On són els perfils baixos, les desatencions i l'autoregulació? On són els forats negres a l'alineació? On són les pors, les abstencions i les distàncies siderals entre jugadors i entre línies? On és aquell equip que havia desvirtuat l'estil de joc del Barça fins a gairebé dimitir de la seva identitat? Tan se val, perquè tot allò ha desaparegut en qüestió de dies. Ha calgut tocar fons (París) i mirar-se al mirall amb frustració (Leganés); ha calgut una mica d'alquímia a la pissarra tàctica; i ha calgut que Luis Enrique deixi anar la bomba que tots intuíem carregada fa temps, la de l'adéu a final de temporada. Amb tot barrejat a la coctelera, el Barça arriba a la cita transformat, un altre cop líder de la lliga (vint jornades després), després de conquerir el Vicente Calderón (1-2) i de dues golejades que demà valdrien per cosir el descosit de París, el 6-1 a l'Sporting i sobretot el 5-0 al Celta, ja que aquest ha estat el partit més rodó de la temporada, el més complet, el més identitari, el més col·lectivoindividual i el més estimulant de cara al futur. Si, amb l'obra d'art de Neymar i la genialitat de Messi en els cinc gols, però amb l'equip com a protagonista, amb atenció, personalitat i solidaritat sense límits, amb pressió a tot arreu, amb velocitat i un trànsit intens per generar, amb control del joc i del partit i, un altre cop, amb la mirada de tigre. Suficient per engrescar el barcelonisme; no tant com per atemorir el PSG. Això queda per als noranta minuts al Camp Nou.