Un esport de guillats. Ningú li retraurà aquest cop a Luis Enrique, sempre tan reticent a esplaiar-se en tàctiques o estratègies, que optés, encara exaltat per la fiblada de l'impossible, per sintetitzar el que va passar dimecres al Camp Nou amb un argument tan atàvic. No, ningú que hagi vist o tan sols hagi tingut notícia de l'animalada inversemblant que va perpetrar dimecres el Barça, s'atrevirà a negar-li un bri de raó al tècnic. El futbol és un esport de guillats fins al punt que ara, qui ens ho havia de dir, li hem d'agrair eternament a l'equip la desfeta de París, perquè d'aquella pols venen aquests fangs, i si en comptes d'aquell primer acte apocalíptic el Barça hagués tret un resultat raonable del Parc dels Prínceps potser ara seria un quartfinalista qualsevol, sense aquesta mare de totes les remuntades de la qual poder gallejar pels segles dels segles. El futbol és un esport que reclama fe cega, primer de tot, la dels futbolistes en ells mateixos. La que va tenir en dosis insanes el Barça i li va mancar en quantitats postindustrials a un PSG que tenia tota la resta del que li calia per passar, fins al punt que la UEFA, tan mainstream com preclara, li atorgava un 100% –i no més per no ser políticament incorrecta– de possibilitats de passar l'eliminatòria. El futbol reclama obsessió, la que distingeix el més gran de tots, diuen que el primer al vestidor blaugrana a parlar de remuntada. Després es van anar sumant adeptes a la causa. Piqué, Suárez i Luis Enrique, els més atrevits. Però el primer, com sempre, Messi. El futbol és un esport boig i de bojos en què en només tres setmanes la bèstia negra més gran que t'ha passat per sobre pot esdevenir xaiet acorralat, com sabem ara. El futbol és de guillats i el més guillat dimecres al Camp Nou va ser el que va fer que el futbol i la remuntada fossin seus. Perquè allà on ja no arribava la fe de ningú, quan fins i tot la de Messi havia capitulat, arribava encara dimecres infinit Neymar, que ja a París havia estat l'únic que va caure sense agenollar-se. Neymar, prou madur ja perquè li rellisquin els retrets com als déus les mosques, siguin dels que l'acusen –poesia són ells–, de frívol i provocador, o els que fa uns mesos, a casa seva, clamaven per vendre'l i fer caixa, que si el futbol és cosa de desequilibrats, això val també per als aficionats, i més al Barça, on fins i tot hi ha qui ha advocat per fer caixa amb Messi. Neymar, sense veure res ni ningú que no fos el futur dins la porteria de Trapp. La mare de totes les remuntades s'explica amb dues mirades: la de pànic incrustada en els ulls intercanviables de tots els jugadors del PSG des del primer gol, és a dir, des del primer minut, i la mirada reconcentrada, encegada de Neymar, entregat sense treva a una causa que des del gol de Cavani ja quasi ningú més no compartia i no va tornar a compartir fins que, minut 87, el brasiler, guillat en cap, li va marcar aquella falta perfecta a l'eternitat. Llavors, però, encara crèiem que simplement havia embogit. I teníem raó, però no sabíem què significava. No sabíem de la seva inabastable capacitat de contagi. No sabíem que vuit impossibles minuts després, hauria embogit el món.