Les emo­ci­ons no es poden tra­duir. Qua­tre dies després, encara hi donem tombs, diva­guem sobre una infi­ni­tat de deri­va­des. Ens venen al cap algu­nes fra­ses de manera recur­rent. Les van pro­nun­ciar dos mites del bar­ce­lo­nisme i encara avui mos­tren la vir­tut de fer-nos rumiar. Quan indagàvem la bio­gra­fia de Kubala, el mite que va retor­nar l'auto­es­tima al cata­la­nisme culer, vam tro­bar una mena de pedra filo­so­fal capaç d'expli­car-ho gai­rebé tot sobre ell. Un peri­o­dista de l'època li va pre­gun­tar per què gau­dia de les victòries. La seva res­posta, mera­ve­llosa: “Per veure el som­riure dels bar­ce­lo­nins l'endemà.” En una altra perla extra­po­la­ble, al Johan fut­bo­lista li estra­nyava que, després d'obte­nir la lliga del 74, tot­hom li donés les gràcies en lloc de feli­ci­tar-lo, tal com estava acos­tu­mat a Holanda. El mateix Cruyff, mes­tre en filo­so­fia pedes­tre, va mar­car el punt d'inflexió abans de Wem­bley amb allò tan miti­fi­cat del “sor­tiu i gau­diu” que posava fi –per la força del posi­ti­visme, del got mig ple, del carpe diem– als inter­mi­na­bles temps de fata­lisme, a la nega­ti­vi­tat que cre­iem inhe­rent a l'ànima. Tot podia anar rao­na­ble­ment pit­jor fins que algú ens va reco­ma­nar que ens ho prenguéssim d'una altra manera. Pagava la pena no ren­dir-se, con­ti­nuar llui­tant.

De la remun­tada per­viu­ran mul­ti­tud de pin­ze­lla­des que con­for­men el monu­ment de gaudi com­par­tit. Ima­gi­nar com can­viarà l'existència de Sergi Roberto. Li recor­da­ran el gol cada dos per tres i, a sobre, el con­vi­da­ran a conèixer l'experiència de l'inter­lo­cu­tor: on era, amb qui estava, com ho va cele­brar... Té raó Piqué quan diu que els hos­pi­tals hau­ran d'aten­dre un munt de parts d'aquí a nou mesos. Això és el que cele­brem del fut­bol, la capa­ci­tat de fer-nos sen­tir pletòrics amb ins­tants així, mal­grat, com escri­via un escrip­tor argentí, que sem­bla que el redac­tor del guió vis­cut sigui rema­ta­da­ment idi­ota, un inútil d'ima­gi­nació foras­se­nyada. Ningú accep­ta­ria per inver­sem­blant una pel·lícula o un text aca­bats així. La Foto –amb majúscu­les–. La de Messi, pujat allà dalt, expres­sant –ell, que no expressa si no hi ha la pilota pel mig– la fondària del seu sen­ti­ment culer. Les abraçades i cor­re­dis­ses. L'aposta de Luis Enri­que a tot o res sac­se­jant el ves­ti­dor a par­tir d'anun­ciar la immi­nent renúncia. El des­co­mu­nal ren­di­ment de Ney­mar, a par­tir d'ara, segu­ra­ment, un altre fut­bo­lista. Ter Ste­gen, aguan­tant la uto­pia i forçant el que hom qua­li­fica de mira­cle sense pos­si­bi­li­tat de caure en blasfèmia. Els extrems de paro­xisme vis­cut. I així, fins mai no aca­bar, les experiències públi­ques i les pri­va­des de cadascú en la seva inti­mi­tat. La pre­ci­o­si­tat d'aquesta com­po­sició genera una mena de síndrome de Stend­hal fut­bolístic, en què no hi poden cabre ni enve­ges ali­e­nes, ni par­lar de diners, ni eterns vasos comu­ni­cants de com­pa­ració blanca ni les cons­tants ganes d'aigua­lir el vi que mos­tren els enra­bi­ats adver­sa­ris. Massa aviat per cal­cu­lar con­seqüències, d'on ens aca­barà por­tant la remun­tada. En tot cas, ja toca can­viar de sen­sa­ci­ons per seny i agrair que aquests fut­bo­lis­tes bar­re­gin talent amb com­promís i ens repre­sen­tin així de bé. Ja fa deu llargs anys que el Barça ha mudat d'ànima i res ja no és el que era. I dime­cres ens ho va rati­fi­car. La per­so­na­li­tat culer ha millo­rat com de la nit al dia. L'evidència emo­ci­ona.