En aquesta vida, i sobretot en aquest Estat míser en què ens ha tocat viure, l'èxit no és mai gratuït. La història d'Adel Mechaal em recorda, és clar, la de Faust. Aquell mag que va pactar amb el diable per cedir-li l'ànima a canvi de la glòria eterna. Adel va néixer al Marroc, terra de migfondistes mítics, com el llegendari Saïd Aouita. Com si fos un primer avís del destí, la seva família es va traslladar a Catalunya perquè el pare havia trobat feina en la Barcelona olímpica. D'allà cap a Palamós, on a l'escola ja es va destapar com un magnífic futbolista i més endavant com un atleta de cros amb unes condicions que van impactar fins i tot l'home que ha vist créixer i triomfar tots els grans fondistes catalans dels últims trenta anys, Manel Fernández.

Amb el seu primer entrenador, Josep Carballude, l'unia no només la passió per l'atletisme, sinó una amistat que semblava indestructible. Els cants de sirena dels centres d'alt rendiment no li feien ni pessigolles. Quan era júnior i promesa va tastar de primera mà la burocràcia, en alguns casos directament racista, del govern espanyol, que es negava a concedir-li la nacionalitat. Més de quatre anys van trigar a fer-li el passaport i encara gràcies que era un atleta d'elit. Els que no ho són ho tenen molt pitjor, per no parlar dels refugiats.

Adel era un esportista tan diferent que no només tenia les seves pròpies idees polítiques, sinó que, ai las!, les expressava en públic. “Si hagués de votar en una consulta votaria clarament per la independència.” Ho va dir el 8 de febrer del 2013 en una entrevista a aquest diari. Tots els representants de l'esport i de l'atletisme espanyol van arrufar el nas i més que ho van fer quan el van veure amb la papereta del 9-N. Però ell, igual que es va mantenir al costat de Carballude, també es va mantenir ferm en les seves conviccions sense saber que el tren espanyol de la dictadura del pensament únic circulava cap a la seva direcció a tota velocitat. El xoc havia d'arribar i va tenir lloc després que en una entrevista en el diari El Mundo el 2015 digués el mateix (i em vaig treure el barret, sí senyor!) que ens havia dit a nosaltres. Però Espanya no està preparada per escoltar coses com “només agafaria la bandera espanyola per respecte”. A través de les xarxes socials els cretins, idiotes, ases, pertorbats i falangistes d'última generació el van atacar d'una manera tan inclement que només algú com Gerard Piqué ho hauria pogut resistir sense fer un pensament. Abans també s'havia atrevit a dir que li agradaria celebrar un èxit internacional amb una estelada, una provocació que cap dirigent podia passar per alt sense tenir una reunió amb el mateix Adel per exposar-li de què va la cosa. “Estàs amb mi o contra mi.”

Adel és ara un home nou. Només cal escoltar-lo. Trencar amb Carballude no devia ser fàcil, marxar cap a Madrid, tampoc, i deixar enrere la família i els amics, encara menys. Suposo que abraçar com fa ara la causa espanyolista sense cap rubor ha estat el preu pagat per la seva pròpia supervivència contra la intolerància. Al cap i a la fi, ell només és un símptoma de com ens vol el nacionalisme espanyol en tots els àmbits. De genolls.