I amb el somriure, la revolta
La temporada del Barça encara pot ser històrica i també pot ser per oblidar. L'objectiu sempre ha estat arribar a la primavera amb les possibilitats intactes de guanyar-ho tot i vet-ho aquí. Però no hi ha cap garantia. Només el benefici del dubte i la revolta. Una rebel·lió anímica i futbolística a parts iguals, que ha convertit l'equip de Luis Enrique en au fènix de la Champions i perseguidor implacable en la lliga. A còpia d'inconformisme, d'autoestima i de fidelitat a la marca que el distingeix com la punta de llança del futbol ofensiu, el Barça ha recuperat la competitivitat i el respecte dels rivals, però sobretot ha recuperat l'emoció.
Luis Enrique haurà sorprès més d'un recorrent al 3-4-3 per reactivar l'equip. Això no el redimirà a ulls d'aquells que ja l'han ubicat al canto fosc, però de moment ha aconseguit el seu objectiu, que era ajudar els seus jugadors, donar-los una solució útil per recuperar el protagonisme del joc. L'equip ha millorat notablement en la sortida de la pilota; ha aconseguit tornar a traslladar el joc a prop de l'àrea rival, i també ha aconseguit agrupar més l'equip al voltant d'un mig del camp més poblat per definició, cosa que també ha afavorit les situacions de pressió avançada. No descobrirem ara les virtuts, les alegries i el vertigen del 3-4-3, però tampoc oblidarem que el millor Barça de la història va excel·lir en base al 4-3-3 i utilitzava el 3-4-3 només puntualment en funció del partit o del rival. Els sistemes són bons en la mesura que s'executen bé i serveixen per treure el millor dels jugadors que tens.
En sis partits, l'equip ha marcat 23 gols, una xifra descomunal; però si la circulació de la pilota no és ràpida i suficientment agressiva, costa molt superar una defensa tancada com la del Deportivo. Diumenge, contra el València, Messi, Suárez i Neymar van trobar les condicions per generar quatre gols i quatre o cinc ocasions molt clares més, però si ataques molt ràpid moltes vegades l'equip s'allarga, els espais s'eixamplen, pressiones menys i pitjor i la defensa de tres esdevé una autopista per a davanters ràpids i espavilats. Quan passi el virus FIFA, quedaran deu partits de lliga, els (màxim) cinc de Champions i la final de la copa, i el marge per equivocar-se estarà sota zero. I el que serà innegociable per culminar amb èxit l'era Luis Enrique, amb el 3-4-3, amb el 4-3-3 o amb els dos dibuixos tàctics, seran la concentració, la intensitat, el joc col·lectiu i les bones versions de tots els jugadors.