En plena autar­quia i a imi­tació dels règims tota­li­ta­ris vençuts que els ser­vien de referència, el fran­quisme va donar suport al Madrid com a vehi­cle ideològic, de pro­moció exte­rior i ador­mi­dora inte­rior. Res supera la frase de Cas­ti­e­lla, minis­tre d'Exte­ri­ors del dic­ta­dor, que el va defi­nir com “el millor ambai­xa­dor d'Espa­nya”. Es van llançar a fons en el pro­jecte a par­tir del Barça de les cinc copes. No podia ser, només fal­ta­ria, que els cata­lans fos­sin hegemònics en cap àmbit. Abans, el capo­ral Ber­nabéu, incon­di­ci­o­nal de Franco, l'havia enta­ba­nat amb la idea que Madrid merei­xia un esta­dio naci­o­nal i, per dos cops, Cha­martín va créixer fins a l'exa­ge­ració. La resta de la història, a par­tir del punt d'inflexió d'Alfredo Di Stéfano, ja la conei­xem de sobres. Bàsica­ment, l'hem patida. Ben aviat, el blanc va acon­se­guir la repre­sen­tació cohe­rent amb certa mega­lo­ma­nia. Per­dut l'imperi, cre­ien recu­pe­rar vells esplen­dors gràcies a la pilota. I així han pas­sat sis dècades, sis, sense que ningú gosi a dir-los ni piu. Ja diuen que els ven­ce­dors escri­uen el relat que els convé. I pre­te­nen que l'assu­mei­xis sense dret a esmena. Ni tan sols a pro­testa o exigència de justícia.

En els últims anys, la història del FC Bar­ce­lona ha estat rees­crita d'acord amb una neces­si­tat democràtica de saber la veri­tat, esvair lle­gen­des, conèixer con­tex­tos i esbri­nar què ens va for­jar a ser el que som. Ells, natu­ral­ment, mai vol­dran imi­tar aquest cor­rent perquè que­da­rien amb les ver­go­nyes a l'aire, perquè mai tin­dran la humi­li­tat necessària per reconèixer què han fet i des­fet a volun­tat fàctica, uti­lit­zant la resta com a com­parsa i el bar­ce­lo­nisme de víctima pro­pi­ciatòria que, per la seva natura iden­titària i des­a­fi­ant, neces­sita con­ti­nus càstigs i humi­li­a­ci­ons que li recor­din qui i com mana aquí. Un penal, una arbi­tra­ri­e­tat, una tupi­nada rere l'altra. Ara Piqué replica sense ser qui hau­ria d'asse­nya­lar-los i es tor­nen a fer els ofe­sos. El Madrid és un poder fàctic, a la llotja del Ber­nabéu s'hi couen tot tipus de tri­pi­jocs i els sim­ples mor­tals aca­bem pagant els exces­sos del napoleònic Flo­ren­tino, com en el fla­grant cas del Cas­tor. Després, encara els has de sen­tir par­lant de valors i post­ve­ri­tats abso­lu­tes. Sen­tim certa flaca pels espe­rits lliu­res, però ens agra­da­ria més emprar els canals adi­ents per a la denúncia. Exigència de res­pecte i tracte entre iguals, per començar. Sense espe­rança de cor­recció, en tot cas només ens sorprèn la tos­su­de­ria a seguir vin­cu­lats a la lliga espa­nyola sabent que les car­tes de la seva par­tida estan mar­ca­des. Després de sei­xanta anys amb la mateixa cançoneta, pot­ser seria hora de demos­trar cert orgull i dei­xar-los pal­plan­tats. Que es men­gin el que cui­nen, no cal pagar les fes­tes ni riure'ls les gràcies. Piqué no pot ser el pre­si­dent perquè és cen­tral, però els nos­tres repre­sen­tants ins­ti­tu­ci­o­nals encara dub­ten davant l'evidència i pre­fe­rei­xen ento­mar per sis­tema i cos­tum, quan els temps indi­quen que ja toca dir-los que s'ha aca­bat el bròquil. Però com que ningú no bada boca en aquest club pre­si­dit per Messi, li toca a Piqué par­lar de la llotja blanca, dels trac­tes de favor, de la des­a­pa­re­guda denúncia con­tra CR7 i de tan­tes altres arbi­tra­ri­e­tats que afar­ten el comú dels mor­tals des de temps imme­mo­ri­als. Sem­pre, és clar, que no ocupi lloc a la llotja blau­grana. Ells viuen al seu món.