Com a mínim el Barça havia de fer tres gols a un equip al qual només n'hi havien fet dos arri­bats a aquest punt de la Cham­pi­ons. Era el repte. Era el dis­curs de les últi­mes hores. Era indi­fe­rent qui marqués. El Barça n'havia de fer tres. Com fos. Era tor­nar a fer el que van fer amb el PSG al Camp Nou i el que no van fer ni a París ni a Torí. Als blau­grana els agrada com­pli­car-se la vida. O que els hi com­pli­quen. O s'embo­li­quen tot sols. En les últi­mes hores, Luis Enri­que va dei­xar públi­ca­ment enrere el dis­curs i els dub­tes que havia mani­fes­tat tot just després del par­tit a Torí, pro­ba­ble­ment empen­tat per l'opti­misme dels juga­dors, per fugir de la ver­go­nya de la der­rota i encara més de la pri­mera part del mal par­tit que van fer.

L'ambi­ent va acom­pa­nyar. El Camp Nou va con­fiar en l'equip. La Juve no es va arron­sar. És la vecc­hia sig­nora. No renun­cia a res. No la va espan­tar la cridòria. Ni l'àrbi­tre, que va voler xiu­lar poc, es va impres­si­o­nar. Molta tensió. Domini del Barça i con­tra­a­tacs dels ita­li­ans. I més tensió. Sabien que havien de cap­gi­rar un resul­tat. Sabien que havien d'ata­car amb seny. Amb coratge. I paciència. Molta paciència. Pas­sa­ven els minuts i de moment no hi havia gols. Era bo que no els fes­sin els ita­li­ans. Era més pre­o­cu­pant que no els fes el Barça. S'aca­bava la pri­mera part i la feina sense fer. Molta empenta i ben poc encert. L'àrbi­tre, de l'escola de Mateo Lahoz, però holandès. Va fer tor­nar bojos els juga­dors blau­grana, i sense gols una mica més.

S'espe­rava la remun­tada. Que­dava menys paciència. I menys temps. I més neguit. Al camp i a la gra­de­ria. Fer gols a un equip que no n'hi fan és tot un repte. I fer-ne com a mínim tres... impos­si­ble. Ni amb tres davan­ters cen­tre. Arran de pal, sí. A la xarxa dels ita­li­ans no hi va anar cap xut. Buf­fon tenia poca feina. Els blau­grana esta­ven impre­ci­sos però insis­tents. I sense ins­pi­ració. I sense gols. S'aca­bava el temps. No es van ren­dir. Van ata­car amb poc con­ven­ci­ment. Domi­na­ven per no res. S'aca­bava el temps. El públic del Camp Nou va agrir l'esforç. I sabia que diu­menge hi ha par­tit. Un altre par­tit. Dife­rent. Espe­rat. Messi tam­poc no va mar­car con­tra Buf­fon. Messi con­ti­nua a dos gols dels 500 amb la samar­reta del Barça. Ney­mar va mar­xar tocat. El par­tit era o tot o res. No hi va haver remun­tada. Ni gols. Ni semi­fi­nals. Fins a l'any que ve.

Els madri­lenys ja són en les semi­fi­nals. L'Atlético sense fer gaire soroll. El Real Madrid amb soroll. Molt soroll. I si hi hagués hagut vide­o­ar­bi­tratge en el par­tit con­tra el Bayern, pro­ba­ble­ment no hi seria. Però hi és. El Barça no. D'aquí a qua­tre dies que­dem al Ber­nabéu. Toca lliga. Tot o res. Un altre cop.